Deborah Hap, primera tresorera de l’ACCC: “Volíem potenciar la informació científica perquè vèiem que interessava”

Deborah Hap, periodista de salut i cultura en l’Agència EFE va ser la primera tresorera de l’ACCC durant gairebé tota la dècada dels noranta. En aquesta ocasió, conversem amb ella per a transportar-nos al naixement de l’associació en un context d’explosió cultural al voltant de la ciència. La visió de Deborah Hap és la d’una professional compromesa amb un periodisme crític i la d’una de les primeres dones periodistes especialitzades en temes de ciència i salut a Catalunya. Hap ens explica la seva arribada a la professió, les particularitats de treballar en una agència de notícies com EFE i demostra ser un pou de coneixement sobre la història de la informació sanitària a casa nostra. És un luxe poder comptar amb el seu testimoni com una de les primeres dones que va impulsar les primeres passes de l’associació. Us convidem a no perdre-us ni una paraula d’aquesta entrevista distesa i propera amb una dosi doble de crítica i humor.

Aquesta entrevista ha estat realitzada pel soci de l’ACCC Diego de la Vega durant el seu període com a estudiant en pràctiques en l’associació.

Deborah Hap

Diego de la Vega (D): Vas ser sòcia fundadora i tresorera de l’ACCC des de 1990 fins al 1998, és així?

Deborah Hap (H): Sí, jo en aquesta època tenia uns trenta anys. Em deien el tesoro de l’associació, encara que no atresoràvem res, érem molt pobres. Al principi érem molt puristes i no volíem a ningú. Després algun laboratori va començar a col·laborar econòmicament una mica. Ens va costar molt arrencar. Per organitzar qualsevol activitat necessitaves gent i recursos que no teníem. Fèiem també un butlletí bimestral de quatre pàgines que ens costava omplir de contingut. Tot era molt voluntariós perquè no només no cobràvem res, sinó que ens va acabar costant diners, encara que ho pagaves content perquè el projecte era molt emocionant.

D: Per què creus que era necessari crear una associació de comunicació científica en aquest moment?

H: Ens vam ajuntar perquè era un moment de molts canvis i estava tot molt dispers, no hi havia res que interconnectés tot el que estava passant en ciència i salut. Nosaltres ens coneixíem per qüestions laborals, coincidíem en presentacions i en actes. Només t’arribaven les revistes a les quals estaves subscrit. I si estaven en anglès, buscaves a algú que t’ajudés a traduir-les. El treball era molt artesanal. Tampoc hi havia gabinets de comunicació en molts llocs i calia buscar-se la vida. L’associació va ser una manera de posar en ordre i en valor tot el que estava passant. La idea era homogeneïtzar-ho i que no fossin bolets aïllats, sinó fer amb tot una bona amanida.

D: Als estatuts us proposàveu pressionar per a promoure la presència d’informació científica. Per què?

H: La informació de sanitat agradava perquè afecta més directament la vida diària de la gent, però la informació de ciència realment no es valorava molt. La idea era valorar que hi havia moltes coses de ciència o de recerca bàsica que, encara que no tinguessin una aplicació en aquell moment, marcaven la direcció de com seria el futur. Sobre nous materials, jo vaig escriure’n molt sobre el grafè, el Supercomputador, la física quàntica o el Sincrotró, que calia explicar una mica per a què servien. D’aquestes coses parlàvem molt, però calia pressionar perquè es continués parlant més, no només el dia de la inauguració. Sobre recerques capdavanteres que es feien entorn de la SIDA o els trasplantaments, però també sobre ciències de la mar o farmacologia. Volíem potenciar aquest tipus d’informació que vèiem que al lector li interessava. A qui no li interessava era als editors. La gent llegia molt els temes de salut i si aconsegueixes entendre el concepte bàsic d’un tema científic, te’l llegeixes i t’importa.

D: Creus que en aquell moment a Catalunya hi havia una cultura científica?

H: En aquella època crec que sí que n’hi havia. Començava, és clar. Hi havia investigadors boníssims que feien coses brutals i ningú els feia ni cas. En aquella època van aflorar molts centres de recerca i clústers científics perquè a la gent li importava i els governs i les empreses apostaven. Moltes empreses es van acabar associant amb científics per a millorar els seus productes. En aquesta època crec que va començar la cultura de la ciència.

D: L’associació es va fundar com a Associació Catalana de Periodisme Científic, però aviat la paraula periodisme es va canviat per comunicació. Per què?

H: Vam néixer molt corporatius, però ens vam adonar de que això de periodista quedava molt limitat i deixava fora a molta gent que comunica, per exemple, als propis investigadors. Això no podia ser. Potser no comuniquen a un gran públic com nosaltres, però sí que es dirigeixen a la comunitat científica. Era tan important el periodista que publicava en un mitjà com el que anava a un congrés i feia un discurs meravellós o una ponència, o presentava un pòster. Ens vam adonar que limitava molt la quantitat de socis i la capacitat d’expandir-nos i de promoure la ciència, que és el que preteníem. No sé si ho vam aconseguir.

D: Als primers anys de l’associació hi havia moltes dones?

M: Dones al principi recordo a Mercè Piqueras i poques més. Després es va incorporar alguna altra, però no ho recordo. Cristina Ribas, que era encantadora, es va incorporar molt després, quan va començar tot això del màster de comunicació.

D: Segons els vostres documents, una dona que es deia Natàlia Gili va formar part de la primera junta. Recordes alguna cosa d’ella?

H: Sí, ella feia com de secretària, però no venia molt. Em sona, però tampoc sé què feia. Potser era un enllaç del Col·legi de Periodistes, no ho sé. Els que més remenàvem la cirera érem Vladimir de Semir, Luis Ángel Fernández-Hermana, Joaquim Elcacho, Jaume Estruch, Lluís Reals i un altre noi que va estar molts anys treballant al departament de comunicació de la UB.

D: Quins van ser els esdeveniments més importants organitzats en aquella època?

H: Fèiem diverses coses i encara que l’afluència no era enorme, sí que hi havia 15 o 20 persones en cada acte i això era una llavor que anava creixent a poc a poc. Ens vam implicar molt en la Setmana de la Ciència, vam ser un dels seus impulsors. També es convocaven rodes de premsa per a destacar el valor de la ciència per la societat. Més tard vam establir contacte amb l’European Union of Science Journalists Association (EUSJA) i vam entrar en conflicte amb Madrid perquè ens deien que l’associació catalana no podia ser una de les representants espanyoles. Després, a més, dins de les nostres possibilitats promocionàvem els temes de ciència en els nostres mitjans. Per exemple, Vladimir a la Vanguardia o jo a l’Agència EFE.

D: Quina relació hi havia entre vosaltres i les universitats o els centres de recerca?

H: En aquell moment les universitats només enviaven alguna nota sobre temes molt importants. Habitualment coneixies a la persona que investigava i si després d’uns anys passava alguna cosa, et trucava. Treies notícies a partir dels vincles que creaves amb les persones que et semblaven interessants en el teu àmbit. Era un treball de molta recerca, de buscar tesoritos. Després, de seguida es van posar en marxa amb els gabinets de comunicació, que per a mi han suposat capar la informació perquè al final funcionen com a periodistes de control. Han fet molt de mal en general, perquè ara és café para todos. Ara quan tenen una idea o volen vendre un producte, fan una nota de premsa i la reparteixen a tothom. Amb això crec que s’ha perdut molta frescor, molta força i molta passió. Abans era tot molt manual, molt casual i de recerca. Per exemple, Vladímir era molt amic de Jorge Wagensberg, director del museu de la ciència de La Caixa. Amb ell organitzaven molts esdeveniments i tenia les seves fonts. Jo tenia les fonts sanitàries sobretot a partir dels metges. Luis Ángel era el més tecnològic de tots pel que fa a les xarxes.

D: Creus que amb els gabinets de comunicació els periodistes van perdre una mica de llibertat?

H: Totalment. Les periodistes que treballàvem en el meu àmbit érem independents i, entre cometes, competíem entre nosaltres, però ens coneixíem de les rodes de premsa i ens anàvem a sopar de tant en tant. Encara continuem sent amigues. A les rodes de premsa érem molt crítiques. Les últimes rodes de premsa de salut a les quals vaig ser van ser un horror. Tot eren becaris, ningú sabia de res, la memòria històrica no existia i es limitaven a transmetre el que explicava la font. Jo feia moltes preguntes, era molt incisiva i em deien que molt impertinent. No crec que ho fos, però jo no em casava amb ningú i si em deien que alguna cosa funcionava bé, preguntava per què.

D: Quines iniciatives polítiques secundaven o dificultaven la vostra acció?

H: Hi havia molt d’iniciativa personal. Hi havia alguns polítics que es van preocupar i d’altres que no. Això és com tot. Per exemple, hi va haver un conseller, que després va ser degà de la UVic, que va fer molt per la ciència. Al final, si un director de diari té una iniciativa personal per la filatèlia, encara que mai se n’hagi parlat, parlaràs de filatèlia durant tot l’any. Jo sempre dic que quan els meus fills eren petits sempre parlava de coses de nens fins a avorrir, perquè era el que veia en el meu dia a dia.

D: Tu on treballaves quan es va fundar l’associació?

H: Jo treballava a l’Agència EFE cobrint principalment informació sanitària. EFE és la primera agència en llengua espanyola i crec que la tercera o quarta a escala mundial per importància, cobertura i recursos humans. És una agència de comunicació i, per tant, el tipus de notícies que es produeixen és molt diferent. Per exemple, cadascú redacta les notícies del seu àmbit geogràfic. Jo no podia parlar d’un descobriment que s’havia produït a Houston perquè ja hi havia una delegació d’EFE als Estats Units que s’encarregava d’això. Jo escrivia sobre Catalunya i, com a molt, si algun català anava a algun congrés important i em convidaven.

D: Com influeix aquesta organització geogràfica en la publicació de notícies?

H: L’agència és una distribuïdora de notícies, és com una majorista. EFE té delegacions a tot el món, i a Espanya en cadascuna de les comunitats autònomes. Hi ha molt de rigor des del punt de vista geogràfic. Per això hi ha temes sobre els quals periodistes com Vladimir han escrit molt en el seu diari i el seu suplement, però que jo no he tocat perquè els feien els meus companys d’altres llocs. Per exemple, amb la clonació de l’ovella Dolly s’omplien pàgines i pàgines, la majoria teletips d’EFE que es generaven on es produïa la notícia. Jo podia parlar de l’ovella si de sobte hi havia un investigador que opinava del que havia passat.

D: Gaudies de la teva feina?

H: De vegades crec que hauria d’haver pagat per fer el que he fet. Aquest treball m’ha permès visitar llocs al·lucinants. En sóc conscient ara, encara que no ho era en aquell moment. Era el meu dia a dia, jo no ho valorava i imagino que molts dels meus companys tampoc. També és cert que jo no vaig fer tant com d’altres. Estava casada i amb fills. Després em vaig separar. En el meu cas, la vida personal va estar sempre al mateix nivell, o a vegades per sobre, de la meva vida professional. En aquella època les meves filles tenien uns 12 i 14 anys, i per això jo habitualment no viatjava, encara que ho feia sempre que podia. Un avantatge de l’agència, que està oberta els 365 dies 24 hores al dia, era que jo tenia un torn fix de 8 del matí a 5 de la tarda. Això em permetia portar a les meves filles a l’escola i recollir-les a la tarda. A partir de les 5 era una civil, ja no era un soldat de la informació. Però, tot i això, he fet moltes coses.

D: Com vas decidir dedicar-te al periodisme?

H: Jo treballava a “La Caixa”. Vaig ser la primera empleada que treballava en oficina quan encara no contractaven dones. Vaig ser interina durant dos anys i, fins i tot, vaig fer substitucions d’interventor. Podria haver tingut una carrera molt brillant allà. Quan jo era jove hi havia quatre caixes d’estalvis, que es van ajuntar i van donar com a resultat “La Caixa”. La que era la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, que era la més antiga i la més potent, va trigar molt de temps a contractar dones. Vaig aconseguir entrar quan van obrir una mica la mà una temporada que van contractar eventuals. Jo coneixia a Roger Jiménez, que era el redactor cap de l’Agència EFE a Barcelona i que després va ser subdirector de La Vanguardia. Em vaig quedar sense treball i en veure com funcionaven vaig pensar «esto me encanta». Havia començat a estudiar dret, però se’m feia molt avorrit i em vaig matricular en periodisme perquè em divertia. Quan l’Agència EFE es va traslladar del carrer Pelai a la Gran Via, Roger necessitava una persona de confiança per fer de secretària i m’ho van oferir. Això sí, amb un sou de telefonista de segona, el més baix, però estava en plantilla i vaig pensar que ja aniria pujant. Vaig començar un 15 de juliol del 1980. La veritat és que m’ho vaig passar molt bé i vaig aprendre un munt. Roger em deia «ves al Majestic que hi ha una conferència i ho vas redactant». La primera vegada que vaig anar, ell em va donar una lliçó en viu i en directe, perfecta. Al cap d’un any i poc, a Roger el van nomenar subdirector de La Vanguardia. Quan ell va marxar van trigar molt a portar un altre delegat a l’Agència EFE i com que faltava personal, un cap de redacció que es deia Antonio Galeote em va dir «Deborah, tú conmigo». Així vaig deixar la telefonia i no em vaig tornar a aixecar de la taula de redacció. Quan estava en tercer de periodisme jo ja treballava, i quan no em vaig presentar a una sisena convocatòria perquè no tenia ni temps, ho vaig deixar. Més tard, quan l’Associació de la Premsa es va convertir en Col·legi de Periodistes, ens demanaven estar col·legiats. Com que molta gent havia estudiat a l’Escola de Periodisme, que no era universitària, van deixar tres anys en què si demostraves que estaves treballant de periodista amb un contracte fix, se’t convalidava i et podies col·legiar. Aquest va ser el meu cas i el de molts grans periodistes d’aquest moment. Després, dins de l’agència vaig passar per totes les categories fins que vaig arribar a redactora sènior. El següent pas era cap de secció. Jo ja no vaig jugar en aquesta lliga perquè em vaig dedicar més a la família i hi havia molta més política que ofici. 

Deborah Hap i Diego de la Vega després de l’entrevista.

D: Quantes dones hi havia en aquest moment a l’Agència EFE?

H: Poques, molt poques. A l’agència estava Soledad Balaguer, que feia cultura, i en la redacció, fixes, no hi havia ningú més. Després va entrar Blanca Marmol i alguna més, però vam estar força temps sent molt poques. Tot eren homes i a més, molt mascles, molt masclistes. Quan em vaig quedar embarassada per segona vegada, vaig tenir dos nens en dos anys, em deien «una altra vegada estàs de vacances?». Feia vergonya dir que tindries un fill, era horrorós. De fet, entre la majoria de les meves amigues periodistes, cap continua casada amb el seu primer marit. Es van separar. I n’hi ha moltes solteres sense fills, perquè no t’acompanyava. Era més difícil encara a la premsa diària que a l’agència perquè treballaven matí, tarda i nit fins al tancament. Jo, en canvi, no tenia ni obertures ni tancaments. Jo feia la rutina d’obertura d’EFE, que consistia a fer el resum de premsa i les valoracions dels editorials, un treball molt mecànic i gens especial. Ho feia jo perquè sempre demanava els torns de primera hora per a poder sortir abans. Però jo tenia una hora d’entrada i una de sortida, amb totes les excepcions del món, perquè si hi havia un congrés o un sopar, anaves; no era una cosa completament rígida.

D: Per què et vas especialitzar en medicina?

H: Tot va ser casualitat. En aquella època només estava definida la persona que feia cultura, que era Soledad Balaguer, política i esports, que sempre ha estat la gran estrella. La resta era un totum revolutum que anomenàvem societat. Tot es barrejava: tribunals, successos, sanitat, educació i la societat pura i dura. A més, abans es redactava molt pitjor i t’arribaven uns ladrillos en un llenguatge completament incomprensible. Havies de treure la chicha de tota la melé de paraules. La meva mare era farmacèutica i quan no enteníem algun tema de medicina, jo li preguntava. A la tercera vegada que vaig dir que m’ocupava jo, la quarta me la van donar directament: «Sanitat, Deborah» deien, pero jo no tenia ni idea, va ser pura casualitat. Si hagués rebut alguna cosa de sentències i el meu pare hagués estat advocat m’hauria dedicat a tribunals. Fins als últims quatre o cinc anys que vaig canviar a cultura, vaig estar trenta anys fent sanitat a EFE.

D: Entenc que potser vas ser la primera que es va dedicar específicament a sanitat a EFE?

H: Doncs jo crec que realment sí. En aquella època la gent es va començar a especialitzar: Milagros Pérez Oliva en el País, Ana Macpherson en La Vanguardia, Àngels Gallardo en El Periódico, Carmen Fernández en el Diari de Barcelona i en Avui hi havia un noi, pero va anar canviant. Pràcticament totes érem dones.

D: Hi havia diferències de visibilitat o prestigi entre homes i dones? 

H: Mira, només et diré que vaig tenir un delegat que durant un dinar d’EFE em va dir: «Deborah, seu aquí, que adornaràs la taula». I li vaig respondre «Em sento com un ram de flors». Hi havia gent que ens respectava, però costava. Convidaven abans a un senyor que a una senyora. A més, la sanitat es considerava una cosa menor, de cures, i ens n’encarregàvem majoritàriament les dones, encara que després el tema interessés també als homes. A més, si teníem fills, volíem treballar de matins per conciliar amb la vida familiar i quan em vaig separar, vaig reduir la meva jornada a 6 hores per poder estar amb les meves filles. Això m’afectava sobretot en el sou i no tant en el treball, perquè jo crec que feia el mateix. Un conegut em deia que una professió es feminitza quan els sous són baixos, i penso que tenia molta raó. Els homes pugen perquè dediquen certes hores que les dones no. Al final, els alts càrrecs en periodisme han sigut per qui ha estat en el moment i lloc oportú, encara que no fos el millor. Quan passava alguna cosa el director del mitjà tenia allà a l’home, que estava escalfant la cadira, i se li acabava promovent a ell. Moltes dones ens anàvem a casa a donar el sopar als fills. En Sanitat la majoria érem dones, fins que es van adonar que la sanitat movia molts diners i els va començar a interessar.

D: Tornant al tema de l’especialització als mitjans, el Suplement de Ciència de la Vanguardia va ser un dels primers, cert?

H: Sí, va ser dels primers. Després l’Agència EFE a Madrid va crear una secció de sanitat i ciència, que va ser molt potent. Ara ha evolucionat i té una pàgina web pròpia. Jo em vaig dedicar tant a la sanitat com a la política sanitària. Per tant, qualsevol roda de premsa que hi hagués en el Departament de Salut, ja fos sobre pressupostos o una posada en marxa d’algun programa, hi anava jo. De fet, he conegut a set o vuit consellers. Igual que a presidents d’EFE, des de José María Anson, que va ser amb qui vaig entrar, fins a José Antonio Vera. Al final, com tothom et coneixia, érem molt respectats i temuts alhora.

D: Per què ho dius?

H: Una agència de premsa té l’avantatge que les informacions que tu redactes tenen una repercussió brutal. I t’estic parlant d’abans d’internet. Pensa que quan jo vaig començar es treballava amb cinta perforada, es posava un teletip i arribava a tots els mitjans de comunicació. Fins que EFE no donava una notícia, oficialment no existia. Era el segell de qualitat que alguna cosa era veritat. Això et donava molt de prestigi i alhora molta responsabilitat. Si es produïen errors, eren molt sonats i anaven en detriment de la marca. EFE sempre ha marcat titulars en l’àmbit de la informació sanitària i les còpies entre els nostres teletips i les notícies eren brutals. Però hi ha un inconvenient i és que les notícies d’agència no se signen, només s’indica EFE i les dues inicials de qui ho redacta. En el meu cas era DH, Deborah Hap. Només se signava algun tema de recerca o opinió personal. Jo sempre dic que he ajudat a glorificar signatures en periòdics durant anys sense ser present ni jo ni EFE. De fet, una vegada vaig tenir una baralla amb La Vanguardia per un tema que un periodista, un home en aquest cas, va copiar i signar sense referenciar a EFE. La font els hi va amenaçar amb una denúncia per difamació i el periodista em va trucar tot espantat. Jo li vaig dir: “mira, tu sabràs quines són les teves fonts si ho has signat tu. On està, EFE? Hauries d’haver respectat la signatura”. Això passava molt. Hi havia gent que deia tenir ordres no escrites que com menys se signés d’agència, millor. És un treball que personalment és molt satisfactori, però pel que fa a reconeixement públic ningú sap qui ets i està pitjor pagat. Al principi la gent no entenia què fèiem i em preguntaven que quan sortiria la notícia. Calia explicar que érem una agència de notícies, que els nostres clients eren els mitjans de comunicació i que segurament li trucarien d’algun mitjà arran d’això per fer una entrevista.

D: Com vas viure el canvi a l’era digital?

H: Jo vaig començar amb una màquina d’escriure. Quan EFE va posar el primer satèl·lit va ser una revolució. I quan ens van posar el PC, una altra. Després ja van arribar els mòbils. Recordo el primer com que vaig tenir un dispositiu de telefonia mòbil a les meves mans: una trucada que va fer Luis María Ansón des del cotxe dient que arribava tard a una entrevista amb Roger. Era un luxe trucar des del cotxe. Eren uns zapatófonos en una caixa amb un repetidor. Això havia de ser a principis dels vuitanta. Nosaltres vam veure néixer internet, vam ser-hi en els primers moments i sempre penso que com pot ser que ningú hagi tret rèdit econòmic o d’algun tipus. Ningú, és que ningú. Luis Ángel sí va tenir una pàgina web que es deia En.red.ando, però crec que mai li va donar diners, més aviat diversió i feina. Realment es podia haver fet una agència de notícies sanitàries per internet, que després se n’han fet, però no vam tenir aquesta visió.

D: Creus llavors que el periodisme no es va actualitzar a temps?

H: Ho vam fer, però no vam saber treure-li partit econòmic. Tothom tenia la seva feina i per a fer un nou negoci amb un nou invent que es deia internet havies de dedicar-hi molt de temps. A més, a mi sempre m’ha sorprès com els venedors van aconseguir vendre tants ordinadors sense que la gent sabés realment per a què els volia, amb el que costaven. El meu primer ordinador em va costar unes dues-centes mil pessetes, que era més del sou d’un any. I connectar-te a internet costava molts diners. Tenies tota aquesta tecnologia perquè era el que venia, però no sabies per a què i el dia a dia et menjava. A l’associació, Luis Ángel ens ajuntava i ens explicava “però no sigueu totxos, mireu, això va així. Tu imagina’t un telèfon que, en comptes de marcar, vas a l’ordinador i poses una adreça”. I jo pensava: “però si és molt més fàcil fer una trucada”. Clar, al principi tampoc era molt normal que la gent tingués ordinador. Les primeres adreces de correu electrònic que va haver-hi a Espanya les va proporcionar l’associació amb unes lletres i uns números irrepetibles, era horrible. Jo crec que mai vaig enviar cap correu ni em va arribar cap. Una cosa tremenda.

D: I ja per anar acabant, quins temes de sanitat eren els més candents en aquell moment?

H: A Barcelona, en aquella època vam tenir moltes primícies que van obrir els telenotícies. Per exemple, el primer bebè concebut amb fecundació in vitro, Victòria Anna, que va néixer el 12 de juliol del 1984. També vam viure el boom dels trasplantaments. Cada cert temps n’explicàvem un, des del primer trasplantament de cor a Juan Alarcón Torres, operat per Boní i Caralps en el Sant Pau o el primer que es va fer a un nen a l’Hospital de Vall d’Hebron. Quan van aparèixer els primers fàrmacs contra el rebutjament, com la ciclosporina, van suposar un gran avenç. Des de l’agència també vam cobrir el primer implant coclear que es va fer a Espanya, realitzat per Pere Abelló, otorrino de l’Hospital de Sant Pau. Donar aquest tipus d’informacions obria camí perquè hi hagués més finançament per la recerca pública. Un altre metge, Emilio García Ibáñez, va ser pioner a Espanya fent implants capil·lars que va ser dels primers a fer aquest mateix procediment a la sanitat privada un any i mig abans que a la pública. És un crack a escala mundial. Quan jo estava en l’Agència, si feien alguna cosa en la privada, també ho donava, però si feien el mateix a la pública, tenia preferència. A part, cal ser realistes: els grans descobriments sempre s’han fet a la pública. També està el tema de les adiccions a la droga. Vam aprendre com es drogaven i què es posaven. Als 80 trucàvem a la policia tots els dies per a preguntar pel número de morts, que cada dia n’eren un o dos. En aquella època, entre la SIDA i la droga va ser horrorós. Els primers que van treballar amb la SIDA van ser, a Catalunya, el doctor Bonaventura Clotet en el Can Ruti a Badalona i un altre del Clínic. Això ens va permetre parlar de l’homosexualitat, que era un tabú i hi havia un desconeixement total. L’any 92 es va celebrar a Barcelona el Congrés Mundial de la SIDA i van venir des de Mandela a Bill Clinton, moguts pels temes de salut. Tinc una foto amb Lech Walesa, el que havia estat president de Polònia, que va participar també en una taula sobre la SIDA. Barcelona era un centre neuràlgic important.

D: En aquesta època estava en auge, imagino, tot el tema de la genètica, cert?

H: El salt amb la genètica va ser brutal. Igual que la cirurgia ambulatòria no invasiva, les endoscòpies o les artroscòpies. Va ser un canvi radical, perquè un home al qual operaven d’apendicitis no li havien fet cap tall i al cap de cinc dies era a casa. Això ens va donar molt per parlar, ja que va reduir molt el nombre de llits als hospitals, perquè la gent s’hi estava menys dies. Pel que fa a cirurgies, un altre tema important va ser el robot da Vinci, que opera en el Clínic. Això ens va donar molta feina. Catalunya era molt pionera.

D: I també m’imagino que un tema important sempre eren els fàrmacs?

H: En aquest camp un farmacòleg boníssim del Vall d’Hebron, Juan Ramón Laporte, va organitzar el Butlletí Groc. Contactava amb els grans hospitals i centres on s’estudiaven els fàrmacs que sortien al mercat i explicava el que no et diuen els laboratoris. El Butlletí Groc publica cada mes un resum dels principis actius i de com funciona un medicament o un altre. D’aquí vaig treure informacions brutals, perquè no tenien padrins que fossin laboratoris. Molta de la informació sanitària la donen els laboratoris, que no són els més innocents del món. Són uns pocavergonyes perquè el que volen és guanyar diners. Moltes vegades em diuen que com puc dir això, però és que hi ha hagut molts casos i molt sonats en els quals algun fàrmac ha estat un “bluf”. Per exemple, tota la teràpia hormonal substitutiva per a dones que provocaven una gran quantitat d’infarts. Era un públic captiu, una pacient sana, perquè la menopausa no és cap malaltia. A més, era un fàrmac finançat per la seguretat social amb el que els laboratoris van guanyar molt. Negoci nu i cru. Un altre negoci que va ser molt sonat en aquella època que Laporte va criticar molt va ser el COX2, la superaspirina o Celebrex. Deien que era una superaspirina, però resulta que eren tan dolentes que les van acabar retirant del mercat als deu o quinze anys. Tenien unes campanyes en promoció que et mories. Laporte escrivia en el Butlletí Groc i en altres llocs en contra del COX2. De fet, el van acabar denunciant i va ser un dels primers casos de denúncia d’un laboratori cap a un metge per anar en contra del seu propi producte. I al final li van acabar donant la raó a ell perquè la FDA i l’Agència Europea de Medicament van acabar retirant-lo per perillós. Després Laporte va escriure un llibre en el qual explicava com certes campanyes de grans laboratoris havien fet molt de mal a la població en determinats camps perquè promocionaven fàrmacs amb molt pocs efectes terapèutics. De fet, ell sempre deia que entre el 1995 i el 2005 va haver-hi molt pocs avenços pel que fa a principis actius en farmacologia, que tot eren renovacions de fàrmacs que ja existien, que els canviaven una mica alguna cosa i en duplicaven el preu. Bondat terapèutica tenien molt poca, excepte alguns casos molt concrets.

D: Tot i això, l’ACCC ha estat patrocinada per laboratoris. Per què?

H: Això és normal. Tampoc pots anar en contra del món, cal ser realistes. Una cosa és prostituir-se i una altra, coquetejar. Dins dels laboratoris també hi havia gent que estava obligada a dir coses amb les quals no hi estava d’acord. Tenien uns pressupostos tan brutals que donar-nos uns pocs diners no els suposava res. A més, si a la pàgina de l’ACCC apareixia el seu logo, a ells els venia bé, encara que implicava ben poc o res en la presa de decisions. 

Aquesta entrevista ha estat possible gràcies al suport del Col·legi de Periodistes, que va facilitar el contacte de Deborah Hap. Aquest fet que ha permès reivindicar el seu testimoni com una de les primeres dones que van impulsar la creació i funcionament de l’ACCC durant els seus primers anys d’existència. Agraïm també la seva disposició a ser entrevistada. És possible consultar altres entrevistes a membres històrics de l’associació en l’apartat d’entrevistes de la nostra pàgina web.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *