La comunicació científica és una eina clau per a obrir el diàleg entre ciència i política
Post de la sòcia Marta Pulido Salgado
El coneixement científic dota als ciutadans dels mitjans per prendre decisions informades. A més, promou el debat, fet que enforteix la democràcia. Llatinoamèrica, com la resta de regions del món, afronta nombrosos reptes, com ara el canvi climàtic o el desenvolupament sostenible, als quals la ciència i la tecnologia poden aportar solucions. Però per tal que aquestes arribin a les persones que tenen la capacitat de prendre decisions, cal establir un diàleg entre la ciència i la política.
Ara, un estudi publicat a la revista Frontiers in Research Metrics and Analytics, analitza com investigadors i periodistes científics comuniquen la ciència, i com polítics i diplomàtics s’informen sobre ella. L’objectiu de la recerca, en la que varen participar 582 persones de la regió llatinoamericana, era identificar espais de trobada entre les dues comunitats, així com les barreres que les allunyen.
Segons els resultats, més del 75 per cent dels polítics i dels diplomàtics, així com el 90 per cent dels investigadors i dels periodistes científics, coincideixen a assenyalar que el coneixement científic no arriba de forma adequada als prenedors de decisions llatinoamericans. Tot i que la solució no és senzilla i requereix un abordatge multidisciplinari, gran part dels entrevistats afirmen que la comunicació científica és un facilitador clau.
De fet, els científics inverteixen gran part de la seva carrera en comunicar els seus resultats, bé a congressos o a articles publicats en revistes científiques. Però, són aquests els millors canals per arribar als prenedors de decisions? Per una banda, polítics i diplomàtics assenyalen les conferències com a primera opció per informar-se sobre ciència (Figura 1A). Això sí, cal abstenir-se de reciclar la presentació de l’última trobada científica si es pretén captar la seva atenció i augmentar l’impacte de la recerca.
D’altra banda, polítics i diplomàtics no acostumen a consultar les revistes científiques amb molta freqüència. De fet, prefereixen mitjans generalistes, com els diaris, o documents especialitzats, com els informes de polítiques, poc usats pels investigadors per a divulgar el coneixement científic (Figura 1B).
Els investigadors llatinoamericans són conscients de la necessitat d’ocupar aquests espais, però denuncien no disposar d’eines o prou formació per a poder comunicar la ciència a un públic no especialista. Tot i això, sí que identifiquen els factors que ajuden a comunicar-la de forma eficient. És a dir, que la informació sigui fàcil d’entendre, que destaqui el més rellevant, que connecti amb els interessos de l’audiència, que sigui concisa, l’ús d’infografies i la cita de les fonts originals. Factors que polítics i diplomàtics també valoren molt positivament. Convé destacar que per ells el llenguatge tècnic, així com l’excés d’informació, junt amb les barreres de pagament de les revistes científiques, constitueixen els principals obstacles que els dificulten l’accés al coneixement científic (Figura 2).
Malgrat l’opinió d’una part important dels investigadors i dels periodistes científics, els polítics i els diplomàtics llatinoamericans no són il·literats. N’hi ha que mostren interès per la ciència, sobretot els avenços relacionats amb el medi ambient i la tecnologia. A més, busquen la col·laboració dels investigadors per a promoure la cooperació internacional, a part del seu assessorament. Així, tot i que les prioritats d’ambdues comunitats no sempre són les mateixes, sí que hi ha punts comuns per a començar a construir un diàleg.
Un diàleg que les xarxes socials, i en especial Twitter, poden fomentar. Ben usada, la xarxa de l’ocellet és molt més que un altaveu del missatge propi, ja que ofereix l’oportunitat d’escoltar i interaccionar amb els altres. A més, és la més popular entre polítics, diplomàtics, investigadors i periodistes científics.
Oportunitats per a trobar un llenguatge comú n’hi ha. I si bé és cert que cal analitzar el context de cada país per a trobar la fórmula d’entesa, la comunicació científica sembla un ingredient que no hi pot faltar.
Referència: «Bringing Policymakers to Science Through Communication: A Perspective From Latin America», de M. Pulido-Salgado i F. A. Castaneda Mena a Frontiers in Research Metrics and Analytics.
6:654191, publicat el 26 de març de 2021. doi: 10.3389/frma.2021.654191 https://www.frontiersin.org/articles/10.3389/frma.2021.654191/full
Peu de figura 1: (A) Canals que utilitzen polítics i diplomàtics per a informar-se sobre ciència. (B) Canals
que utilitzen investigadors i periodistes científics per a comunicar la ciència.
Peu de figura 2: Principals barreres que troben polítics i diplomàtics per accedir al coneixement científic.
