Crònica del debat electoral sobre recerca i comunicació científica
El passat 10 de febrer, l’Associació Catalana de Comunicació Científica va organitzar un Debat electoral sobre recerca i comunicació científica en el marc de les eleccions del 14 de febrer. en format virtual i emès en directe. Durant l’acte, conduït i moderat per la periodista especialitzada en ciència Valentina Raffio, set representants parlamentaris van tenir l’oportunitat d’explicar els plans o accions previstos per la següent legislatura.
Van intervenir en el debat Alicia Romero Llano del Partit dels Socialistes de Catalunya, Titón Laïlla de Junts per Catalunya, David Mejía de Ciutadans, Santi Rodríguez del Partit Popular de Catalunya, Marc Cerdà de la CUP-Guanyem, Fatima Lakloufi d’En Comú Podem i Gemma Espigares i Tribó d’Esquerra Republicana de Catalunya. L’ordre d’intervenció es va decidir prèviament segons sorteig i l’acte es va desenvolupar al voltant de 3 blocs de contingut: ecosistema científic, cultura científica i pseudociència.
Els partits van compartir el diagnòstic de la importància de la ciència, però també de millorar el pressupost i infraestructura que tenim actualment a Catalunya. També van coincidir en la rellevància del foment de la cultura científica i el pensament crític, en especial per tal de combatre el negacionisme i les pseudociències, sobre les que van estar d’acord en que cal actuar amb contundència.
Raffio va iniciar el debat exposant la importància de parlar sobre investigació i ciència, “quelcom que sempre ha sigut de vital importància per una societat, però que arran de la pandèmia del COVID-19, ha esdevingut fonamental”.
Bloc 1. Propostes per millorar l’ecosistema científic a Catalunya
En el primer bloc d’intervencions, es va demanar als i les participants la seva proposta per millorar l’ecosistema científic a Catalunya tenint en compte un parell d’incisos. Per una banda, l’existència de moltes línies d’investigació que tiren endavant sense el finançament adequat, i per l’altra, la precarietat en la que treballen molts investigadors i investigadores.
Romero, del PSC, va posar de manifest l’alt nivell i l’excel·lència de la recerca a Catalunya, “a costa de la precarietat dels i les treballadores”. La seva proposta passa per augmentar-ne els recursos i el finançament, en concret augment fins a 1500 milions d’euros la inversió en universitats. A banda, va proposar augmentar el PIB del 1,52% actual al 2,3% en els propers 4 anys així com dissenyar un bon sistema d’innovació per transferir el coneixement.
Lailla, de Junts x Cat, va coincidir en l’augment de recursos i de finançament en la recerca. Va reflexionar també sobre el sistema de governança de les universitats i la cerca d’eines per tal de ser homologables a altres països europeus. “Potenciar canvis en l’estructura de la recerca i incorporar la recerca com a eix fonamental en totes les professions sanitàries”, també van estar entre les seves propostes.
Mejía, de Ciutadans, va proposar l’augment del pressupost de la Generalitat en R+D+i fins al 2%, “la mitjana dels països de la OCDE”, tant per agents públics com privats i posant l’atenció en la recerca biomèdica. Una altra proposta va ser la inclusió d’una casella per a finançar la ciència a la declaració de la renda , recuperar el talent i baixar els impostos per tal que les empreses puguin invertir en I-D+i.
Rodríguez, del PP, va recordar que en el món empresarial, “el tema de la innovació és el que fa generar riqueses i anar-nos actualitzant”. Va enunciar els problemes del sistema de recerca actual: molts àmbits de recerca, una inexistent transferència de coneixement a l’empresa, i el finançament. Va enunciar el Pacte per la Societat del Coneixement, per referir el seu compromís de respectar-lo pel que fa a l’objectiu fixat pel 2024 del 2,12% d’inversió en recerca i desenvolupament.
Cerdà, de la CUP, va iniciar la seva intervenció reafirmant que el sistema de recerca “se sustenta sobre la base de la precarització de les treballadores, la manca d’estabilitat de les investigadores, la elevada càrrega docent i el infrafinançament”. També va posar de manifest que les universitats públiques han de ser espais d’investigació basats en criteris socials i científics i no buscant la seva rendibilitat. Els 3 grans blocs proposats van ser l’augmenta del pressupost públic en recerca i universitats fins al 3% del PIB, més convocatòries de noves places i creació de llocs de treball i el desenvolupament d’un pla de convocatòries pròpies de la Generalitat capaces de finançar projectes.
Lakloufi, d’En Comú Podem, va contextualitzar la situació actual i “la baixa productivitat de la nostra estructura econòmica, vàlida per la salut, la indústria química, l’educació…”. La seva proposta va incloure un creixement sostingut d’unes poques dècimes a l’any, la recuperació de la solidesa dels equips existents i la recuperació el talent perdut. Per això, “el gruix del finançament hauria d’anar destinat a les universitats, crear un marc laboral adequat, i tenir una Llei de Ciència pròpia”.
Espigares, d’ERC, va començar amb els 2 blocs claus pel seu partit. En primer lloc, el finançament, definit a través del Pacte per la Societat de Coneixement i de l’oportunitat dels Fons Europeus per fer-lo realitat. En segon lloc, “el model que volem, que passa per 4 temes: la Llei de la Ciència, el Conveni Sectorial per la Recerca, el model d’Infraestructures, i situar la inversió de la recerca en l’àmbit de les desigualtats.”
Bloc 2: Propostes per fomentar la cultura científica
En el segon bloc del debat, Raffio va exposar que la pandèmia ha demostrat la importància de que la ciutadania rebi informació científica de rigor per entendre tot el que està passant. En aquest sentit, va demanar al representats parlamentaris quina proposta concreta tenen per enfortir la cultura científica a Catalunya i perquè creuen que és necessari millorar-la.
Romero va iniciar el bloc esmentat l’acord del Pacte pel Coneixement i de la seva falta de finançament, pel que cal “que els pressupostos prioritzin la ciència”. També va proposar que la Llei de la Ciència dediqués una part específica a la cultura científica. Va fer esment a la Fundació Catalana per la Recerca i la seva funció per fer arribar aquesta cultura a escoles, universitat i mitjans de comunicació. Per últim, també va proposar l’enfortiment de l’òrgan d’assessorament científic legislador al Parlament, el CAPCIT, Consell Assessor sobre Ciència i Tecnologia.
Lailla, també va exposar la presència de la Llei de la Ciència al programa electoral del seu partit polític. “La ciència també és discrepància, hem de partir d’aquesta base per poder ser crítics”, va declarar, proposant el reconeixement de referents per tal de col·laborar a desenvolupar el pensament crític.
Mejía, va manifestar que els “polítics han de saber escoltar” i que per tal d’executar el Pacte pel Coneixement, “s’ha de fer un seguiment a partir d’una comissió amb la participació de tots els grups polítics”. Va parlar també de la necessitat d’educar des del mitjans de comunicació públics en cultura científica. Per últim, va proposar una nova llei de foment de la innovació empresarial i transferència tecnològica.
Rodríguez, va iniciar la seva intervenció amb el compromís per materialitzar la Llei de la Ciència. Va parlar del paper important que juguen els mitjans de comunicació públics, amb una funció de difusió de coneixement i de la ciència, pel que “cal ser exigents per a que compleixin amb aquesta funció i deixin de fer política”. Per últim també va nombrar al CAPCIT, com a eina “poc utilitzada” a valorar i destacar.
PEr a Cerdà, “la societat ha de sentir seva la ciència i sentir-se-la seva, cal democratitzar-la i fer-la participativa”, i les eines són l’educació i els mitjans de comunicació. Va reflexionar sobre el paper de les científiques en l’assessorament del govern de la Generalitat, ja que “se les escolta però no se’ls hi fa cas, com és el cas del comitè d’expertes en canvi climàtic”. Va nombrar 3 blocs on millorar la cultura científica: universitats i centres de recerca, educació i mitjans de comunicació. Les seves propostes van ser professionalitzar la tasca de divulgació, un pla de formació, i la divulgació en escoles i biblioteques.
Lakloufi també va fer menció a la importància d’un pensament crític en la societat i de convèncer els partits polítics de la necessitat de xarxes per transmetre el coneixement, així com de científics disposats a explicar, museus orientats a la divulgació, xarxes associatives municipals que puguin servir d’amplificadors i canals telemàtics de divulgació.
Espigares, desprès de fer una part d’autocrítica, va exposar que “els graus universitaris no han de ser només per memoritzar, sinó per debatre”. Segons Espigares, hi ha dos figures claus en aquest bloc, una són els científics en la seva vessant divulgadora, ja inclosa en alguns projectes europeus, i l’altra són els periodistes, amb programes que creen vocacions. A banda, va fer esment en les desigualtat de gènere en la carrera científica de les dones.
3r bloc: Propostes per combatre les pseudociències
En aquests mesos de crisi sanitària hem assistir al sorgiment d’un moviment negacionista, que no només ha posat en dubte l’existència del virus, sinó que ha proposat posar-hi remei amb elements pseudocientifics. També s’ha vist que ara les vacunes comencen a estar disponibles per la població, aquest moviment planteja el seu possible perill.
Davant d’aquesta situació, se’ls hi va demanar els representants parlamentaris quina era la seva proposta per fer front a aquest fenomen i si creien que cal que els partits polítics denunciïn de manera més ferma el perill que suposa.
Romero va iniciar aquest bloc exposant que a Catalunya els negacionistes són una minoria i que “cal lluitar contra el frau que suposen les teories pseudocientifiques, sobretot pels danys que poden comportar a les persones i ser contundents”. Segons Romero cal anar amb acords i consens de la mà amb la Llei de la Ciència, i amb altres instruments, com el CAPCIT i la Fundació Catalana per la recerca.
Segons Lailla “els negacionistes no desapareixeran, pel que caldrà construir una societat més crítica i formada”. També va exposar la necessitat de tenir referents clars i segurs entre les persones que exposen la seva opinió públicament. “Cal ser clars i contundents cap als mitjans que tenen aquesta capacitat divulgadora, no donar altaveu a fake news i pseudociències”.
Per a Mejía, les pseudoterapies confonen a la gent i no ajuden a evolucionar cap a la direcció correcta i per tant “cal lluitar-ho amb fermesa i sense complexes, a partir de l’impuls de campanyes de conscienciació per la prevenció de l’ús de pseudoterapies, la realització de programes específics per detectar i sancionar de qui s’aprofita de les situacions de vulnerabilitat i evitar la seva difusió en mitjans de comunicació públics”. També va exposar la necessitat de reforçar la vigilància en centres sanitaris o farmàcies per evitar la venda de productes no reconeguts científicament.
Rodríguez, va exposar el compromís del seu grup parlamentari per a no fomentar el negacionisme a través de l’altaveu que li dona la funció de representació ciutadana, en comparació amb altres representants polítics. Per a Rodríguez, “el reforç de la cultura científica és clau per evitar que la ciutadania es cregui els negacionistes, així com recuperar, a través de les escoles, les matriculacions en l’àmbit científic.”
Cerdà, també va coincidir en que la clau per eradicar les pseudociències passa pel foment de la cultura científica i el pensament crítics i va insistir en que cal democratitzar la recerca. Va posar en dubte que a Catalunya els negacionistes siguin minoria, “pel que cal posar en alerta en els processos l’elitització del coneixement”. També va posar el focus no només en el tema sanitari, sinó també en altres com ara el canvi climàtic i en que cal adreçar-se a la ciutadania amb maduresa i respecte.
Lakloufi, va començar la seva intervenció en aquest bloc expressant que l’actuació dels partits polítics que governen havia revertit en desinformació, incredulitat i manca de confiança en els serveis públics. “No és possible combatre les fake news amb repressió, ja que podria tenir un efecte retroalimentador, sinó que cal que els elements de transmissió d’informació tinguin el recolzament de la comunitat científica.”
Per acabar, Espigares va fer un parell d’incisos en relació a la precarització en l’àmbit del periodisme i de la manca de presència de dones en el sector, així com de la politització que es fa de la ciència per assolir beneficis partidistes. Les seves propostes van girar entorn de la importància de no donar cobertura als negacionistes en els mitjans públics, de multes més contundents per qui atenta contra la salut pública, i de la implicació dels col·lectius i col·legis professionals en aquesta temàtica.
