Post de la soci Jaume Vilalta
«Captar l’atenció, mantenir l’interès i resoldre les expectatives». Aquests requisits propis de qualsevol acte comunicatiu s’han de complir amb escreix quan es té la pretensió de transmetre coneixement per un mitjà audiovisual.
Limitacions de la TV
Cal adaptar-se al mitjà. És fonamental tenir present que un vídeo és una successió de fotogrames que transmeten simultàniament molta informació visual i auditiva que ha de ser descodificada a l’instant pel receptor.
La TV és molt bona transmetent accions i emocions, però molt dolenta expressant conceptes abstractes; té poca capacitat per transportar idees complexes. Per desenvolupar-les d’una manera viva i entenedora la TV necessita molt de temps.
Quin paper hi té l’objecte, en aquest context? Cal entendre, en primer lloc, que un objecte, per si sol, no diu res. Qui dona significat a les coses som les persones, fonamentalment amb el llenguatge verbal o escrit. I per poder dir coses i que ens entenguin, les dues parts hem de compartir un codi que es basa en experiències comunes o semblants.
Has d’haver vist en acció un martell per atribuir-li una funció, i el mateix passa amb una falç. Una càmera pot mostrar els dos estris i diràs: un martell, una falç. Només si prèviament saps que, creuades, són un símbol ideològic, els donaràs un significat que va més enllà de les eines: comunisme. Però per explicar què és el comunisme calen paraules. I en l’audiovisual, una sola d’aquestes paraules pot requerir diverses seqüències.
Per tant, no es pot pretendre «passar a imatges» tot el que digui el temari respecte a una matèria. Només pots explicar la ciència que va lligada al que veus i al que escoltes. I com més abstracte o complicat d’entendre sigui el concepte, menys idees secundàries podràs donar i més temps hauràs de menester. Has de treballar amb una idea principal ben clara i, com a molt, amb un parell de secundàries forçosament lligades a la principal.
L’elecció del tema: què vull explicar?
Triar bé el tema és la clau. Un bon tema té acció i emoció, i és realment bo quan influeix en les idees i el comportament de les persones. No cal anar gaire lluny per trobar coses interessants. El temari acadèmic és una font d’idees previsibles, però hi ha una gran font d’inspiració: mirar al voltant. Quines notícies o rumors estan en la boca de la gent i podrien merèixer una explicació científica? IA; transgènics; dietes, esports, sexualitat, tatuatges… són portes obertes a la curiositat, que és el primer pas cap al coneixement. Sense curiositat no hi ha preguntes i sense dubtes, no hi ha progrés.
Si realment mires al teu voltant, la pregunta correcta no és pas «què vull explicar»; cal formular-la exactament al revés: «què m’està demanant la realitat que expliqui?»
Partir de la vida, no dels llibres
Anar de la vida al tema va suposar un gran gir de punt de vista respecte als programes que es basaven en un temari. La TV pot despertar curiositat en l’espectador, ganes de saber i d’entendre, però no educar perquè no és sistemàtica.
Compartint en un reportatge l’experiència dels protagonistes i observant les seves vivències, la ciència ve sola. Sempre passa alguna cosa que t’incita a aixecar la tapa del motor. I potser no és la que esperaves en concebre el capítol, però deixat portar per la vida i el que explicaràs vindrà al cas i serà interessant. El reportatge segueix a un esportista. Es torça el turmell i els sanitaris salten al camp. Sospiten que té un lligament trencat. Com es podrà confirmar? Amb un diagnòstic per la imatge fet amb ressonància magnètica, RM.
L’ampliació de coneixement, en aquest cas com funciona la RM, la farem en el plató a un ritme pausat, amb demostracions fàcils de recordar i amb llenguatge entenedor. És una fórmula d’entreteniment que alimenta.
Centrar la pregunta
Si, per la raó que sigui, has de partir d’un camp temàtic (l’orquestra), esforçat a centrar molt bé la pregunta, que, a més de ser interessant, ha de ser unívoca i concreta. Centrant-nos en la batuta quin dubte resoldrem? La disposició dels instruments? El ritme? No resoldrem res en absolut. Hem de partir del director, la seva batuta és una eina que comunica als músics coses que la majoria no entenem, justament perquè no compartim el codi. El director ens el podrà explicar? Tot no, només allò que és essencial. Hi ha coses importants que hauran de quedar fora. La qüestió no és dir moltes coses, sinó que quedin clares les poques que hem triat.
350
L’elecció del tema i la seva resposta han de ser visuals (representables en objectes, accions i símbols) i, a més, han de permetre teixir una narració breu lligada a seqüències (amb entrevistes, si és el cas) que generin emoció i raonament.
Fixant-nos en la capacitat de mantenir la concentració de l’espectador vàrem veure que la durada ideal va de 2 a 3 minuts, excepcionalment, 4. Estem parlant d’unes 350 paraules (conjuncions a part). Si t’acostes a les 400, vigila!, potser estàs obrint més finestres de les que toca.
Tipus d’explicacions
Creiem que el primer pas per estimular l’aprenentatge és l’experiència, la descoberta; el segon, la comparació o el paral·lelisme entre allò que és nou i les experiències prèvies, el que permet establir patrons; i el tercer és la metàfora, que està vinculada al pensament abstracte. Simplificant, les explicacions del Quèquicom fetes a l’estudi es podrien classificar en tres tipologies:
- Descoberta (desvetllem alguna cosa insòlita o des d’un punt de vista nou).
- Demostracions i experiments (alguna cosa es transforma o reacciona davant dels nostres ulls i l’expliquem).
- Metàfores (establim relacions simbòliques entre un element físic present a plató i una imatge mental que donem per fet que té l’espectador).
Aquestes tipologies no s’exclouen entre si; acostumen a coexistir en una mateixa explicació. Encara més, podem contemplar un experiment, però per entendre’l necessitem una comparació o un desenvolupament raonat, de manera que els millors resultats s’obtenen combinant algunes de les tipologies citades (que desenvoluparem en la pròxima publicació).
Jaume Vilalta, periodista, va crear i dirigir el programa Quèquicom, 3Cat. Fou professor de periodisme en la UPF.