El passat 19 de juny de 2024 la Sala Àgora del Museu de la Ciència CosmoCaixa va acollir l’esdeveniment de l’Observatori de Periodisme Científic d’Excel·lència PerCientEx. La sessió va ser conduïda i presentada, un cop més, pels codirectors del projecte, Verònica Couto i Michele Catanzaro.
Marisa Gómez, responsable del departament de Planificació i Difusió del Museu de la Ciència CosmoCaixa, va donar la benvinguda a totes les persones assistents, organitzadores i ponents de la jornada, així com a les entitats col·laboradores per la seva coordinació. Gómez va destacar la posició del museu davant d’esdeveniments com aquest tot assenyalant la importància de comunicar en un moment d’hiperexposició i conèixer històries a través de nous formats en un espai com és el CosmoCaixa.
Rubén Permuy, president de l’ACCC, va prendre la paraula a continuació per a donar les gràcies als organitzadors i a les entitats patrocinadores. Permuy va recalcar que “El periodisme científic “artesanal” ens permet arribar a la població a través dels seus projectes de forma més efectiva, desdibuixant el periodisme científic clàssic i donant lloc a nous formats”. A continuació, Michele Catanzaro i Verònica Couto van presentar el recorregut de la sessió i la intenció del projecte: trobar noves peces que traspassin les fronteres del periodisme científic: “volem que el periodisme científic moli, que sigui atractiu, un senyal de distinció”, va tancar amb la seva intervenció Michele Catanzaro.
Tot seguint aquest argument, la nova edició de l’Observatori PerCientEx va explorar nous formats més creatius i trencadors. Els tres protagonistes de la jornada, Maricarmen Climént, Federico Bianchini i Irene Baños, van crear especialment per a aquest esdeveniment actuacions que van de la lectura dramatitzada al monòleg i a la xerrada interactiva. Aquestes intervencions es basen en les seves exitoses experiències en l’àmbit del pòdcast narratiu, el teatre de no ficció i el videopòdcast.
Per a la diabetis “Pan pa’l susto”
La primera intervenció va ser en mans de la Maricarmen Climént, comunicadora científica centrada en els riscos dins de l’atenció mèdica i els mitjans amb més de 10 anys d’experiència en periodisme. Va rebre el 2014 el Premi Nacional de Periodisme Científic sobre Sostenibilitat. Climént és coautora de la sèrie de pòdcast “Pan Pa’l Susto”, que té com a objectiu relatar les històries de salut potents i humanes en el seu context científic i social.
A través de l’humor ens narra la seva història personal, amb el títol “¿Dónde hay agua?”, on ens explica com va saber que era diabètica de tipus I i el seu transcurs fins al diagnòstic. Climént ens explica que “després del diagnòstic, tothom tenia alguna cosa a opinar sobre la meva malaltia”. Va tenir l’oportunitat de mudar-se a Anglaterra, on va començar a treballar al Winston Center de la Universitat de Cambridge. Allà va iniciar un projecte que consistia en entrevistar a pacients que esperaven el seu diagnòstic. “El meu objectiu era conèixer les històries de persones amb diferents malalties per observar com processaven el seu diagnòstic, com arribava la informació al pacient i com les persones decidim viure”, relata Climént.
Així és com després de conèixer les històries de diferents pacients, va decidir crear el seu pòdcast sobre històries de salut “Pan pa’l susto”. Amb aquesta típica expressió mexicana, Climént volia desmitificar idees preconcebudes sobre la salut, mostrar la salut més enllà del cos i, sobretot, “deixar de costat els continguts que veuen la salut com a prevenció i tractament”. El pòdcast vincula la salut amb el context social i cultural: “jo volia un projecte que mostrés el costat emocional de viure amb una condició de salut i que emfatitzés la importància de construir empatia amb tots aquests aspectes emmarcats en un format que continuï sent periodisme de salut i ciència.
Del gel Antàrtic a l’escenari
La jornada va continuar amb Federico Bianchini, escriptor i periodista argentí, guanyador del premi Don Quijote de l’agència EFE i Las Nuevas Plumas de la Universitat de Guadalajara. Ha treballat per diferents mitjans digitals periodístics com a redactor. Bianchini, destacat representant del periodisme narratiu llatinoamericà, ha portat recentment al teatre la seva crònica sobre el seu viatge a l’Antàrtida en una nova visió de la seva carrera creativa.
Bianchini va explicar com va començar la seva aventura per conèixer l’Antàrtida atret per les històries que li explicava el seu avi quan era petit: “Necessitava conèixe’l i veure’l amb els meus propis ulls. La impossibilitat de narrar aquell paisatge es va convertir en un projecte personal i essencial per la meva existència”. Un cop allà va narrar les seves vivències amb els diferents equips de científics i com els acompanyava. El que al principi es pensava que seria una setmana van acabar sent dos mesos: “A l’Antàrtida el millor és no pensar per evitar caure, ens deien. No sabia fins quan ens quedaríem allà. Si ho hagués sabut, no hi hauria aprofitat tan bé el temps. Vaig acumular 45 hores de gravació”.
Un cop va posar els peus a Terra, Bianchini es va posar a escriure la seva novel·la Antàrtida: 25 dies tancat al gel. Un cop publicada, durant el tancament per la pandèmia de la Covid-19, una directora de teatre li va proposar crear una obra a partir del seu relat. “Així és com a quatre mans ens vam posar a escriure l’obra de teatre, tot gràcies a Analía Fedra”, ens narrava Bianchini. El seu objectiu era “fer viure a l’espectador una experiència que no podia viure” a través del teatre i l’evidència científica.
Tomàquet vermell o tomàquet verd?
Irene Baños, periodista multimèdia amb un fort enfocament en el medi ambient i el canvi climàtic, és autora del llibre Ecoansias. A més, contribueix al desenvolupament de l’estratègia de comunicació sobre Alfabetació Mediàtica i Informacional i Periodisme Ambiental a Amèrica Llatina. És coautora i presentadora, juntament amb Isabel Moreno, de l’exitós videopòdcast “Estem molt verds”, pensat per a nous formats de xarxes socials.
Va començar la seva intervenció tot donant la benvinguda al seu pòdcast amb un toc d’humor i amb transparència, com si d’una sessió en directe es tractés. Això va permetre al públic endinsar-se en la seva narració i viure en directe una gravació del pòdcast “Estem molt verds”. Baños explicava que “el que ens importa són les històries de les persones que ens presenten els projectes i iniciatives, que el que estan intentant és generar un canvi positiu en la societat”. Amb les seves evidències narren a l’espectador les conseqüències del canvi climàtic i generen un canvi en la seva percepció “perquè ens ajudin a adaptar-nos a la nova realitat”. Amb la metàfora dels tomàquets verds i vermells, Baños va mostrar la realitat de la societat actual: “volem tomàquets saborosos, madurs i barats durant tot l’any”.
En la seva secció, “el tomatón”, té com a objectiu anar al carrer a escoltar què ens diu la societat, quina és la seva percepció sobre la crisi climàtica i què en saben sobre ella: “la societat està dividida entre l’ecopasotisme i l’ecoansietat”. Baños ens va presentar una sèrie de titulars mediàtics i catastròfics sobre medi ambient, crisi i canvi climàtic: ”Com us fan sentir aquests titulars? Necessitem que no només ens parlin de desastres, sinó de què podem fer i com donar-nos suport col·lectivament”—va recalcar Baños—. “Marxem amb més aliment per al pensament, noves propostes i escoltant-nos més entre nosaltres” tot apostant per una comunicació que cada cop sigui menys “verd ignorància” i més “verd esperança”.
La lluita per una comunicació eficientç
Per acabar, es va passar al torn de preguntes, que Catanzaro va iniciar amb la qüestió: “Per què narrem aquestes històries en primera persona, quan el periodisme clàssic ens ha ensenyat a no fer-ho?” Baños va explicar com el format ens apel·la a buscar una persona en la qual confiar en aquests mitjans. Per comunicar temes complexos “hem d’anar més enllà de les dades i intentar conectar a través de les emocions”. O com va apuntar Bianchini, “parlar des de l’experiència i canviar la forma en què es percep la informació”.
La segona qüestió que va sorgir entre el públic va ser “Com podem crear un impacte perquè les persones ens escoltin i puguin arribar a canviar la seva opinió?” En aquest punt, Climént va recalcar la necessitat de “parlar des de la font personal i que narra en primera persona el seu malestar”, perquè d’aquesta forma es pugui sentir interpel·lada. Baños va expressar que aquest és un dels principals reptes de la comunicació científica: “Ens hem d’esforçar en buscar un vocabulari que sigui familiar per l’espectador i allunyar-nos dels tecnicismes”.
Finalment, Couto va preguntar si “estan canviant els formats de recepció de notícies, perquè el mitjà on la població s’informa és Youtube, i com és aquesta lluita entre el periodisme clàssic i els nous mitjans informatius?”. Bianchini va explicar com des d’Argentina es viu la situació: “les fake news ens presideixen des del govern, és molt complicat combatre la desinformació en aquest context a través de les xarxes socials”. Climént va expressar la seva pròpia perspectiva sobre els nous formats: “a mi personalment m’atrauen aquests formats, m’interessa escoltar les idees dels joves, saber com ho fan i l’entusiasme que posen per intentar seguir aquest camí”. Per acabar, Baños va assenyalar com a plataformes com Youtube “no hi ha un control sobre la informació ni a qui es dóna veu”. En aquest sentit, els mitjans convencionals segueixen una ètica i un “control” que ara ens costa molt de trobar a les xarxes socials; no hi ha una legitimitat de la informació.
Un format transgressor en el periodisme científic
L’acte va concloure amb el comiat de Verònica Couto i Michele Catanzaro, els quals van agrair la participació a tots els ponents per les seves intervencions i per haver-ho fet a través de formats innovadors que donen una nova identitat i valors al projecte de PerCientEx i al periodisme científic d’excel·lència.
L’Observatori PerCientEx (“Periodisme Científic d’Excel·lència”) recopila exemples de periodisme de qualitat sobre ciència, salut, medi ambient i tecnologia a l’àmbit iberoamericà i pretén crear una comunitat de periodistes i lectors/es compromesos amb les bones pràctiques en la comunicació de la ciència als mitjans. És una iniciativa impulsada per l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) amb la col·laboració de la Fundació ”la Caixa” i amb el suport del Gabinet de Comunicació i Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona.
