Parlem amb Luís Ángela Fernández-Hermana, periodista d’El Periódico de Catalunya, segon president de l’ACCC i una de les primeres veus a defensar que internet era el brou de cultiu perfecte per millorar la comunicació científica. Aquesta conversa amb Luís Ángel ens fa reflexionar en profunditat sobre el paper que va jugar una incipient internet en globalitzar la informació i el coneixement científic. Va ser precisament Fernández-Hermana el major impulsor de la llista de distribució de l’ACCC, que compta ara amb més de 700 subscriptors. A través de les seves experiències personals descobrim altres iniciatives trencadores com la iniciativa En.red.ando, amb una revista digital que va fundar i va dirigir durant la dècada dels noranta. Quines són les particularitats que fan fructífera una comunitat de coneixement en la xarxa? Com eren l’internet de finals del segle XX? Què podem aprendre d’això per al futur? Podem parlar d’una internet democràtica?
Totes aquestes preguntes tenen la seva resposta en aquesta entrevista realitzada pel soci de l’ACCC Diego de la Vega en el marc del seu treball de fi de màster en història de la ciència.
Diego de la Vega (D): Què us va portar a fundar l’ACCC?
Luis Ángel Fernández-Hermana (L): A principis dels noranta es presenta la necessitat de tenir algun tipus d’actuació corporativa enfront de la gran quantitat d’informació que es produïa en aquell moment. Entre altres coses, van aparèixer els gabinets de comunicació. Els gabinets de comunicació signifiquen tenir la capacitat de sintetitzar un coneixement per a poder-lo divulgar socialment. Des de la visió capitalista, quan comencen a crear-se unitats productives i corporatives potents no es triga molt a fer el salt al màrqueting. Així va començar una discussió entorn dels gabinets de comunicació, que encara continua. Nosaltres vam pensar que era millor estar junts que no estar-ho. Quan es va crear l’associació, jo, que venia d’una altra àrea, vaig plantejar la necessitat de tenir una llista de distribució. Va haver-hi unes certes reticències d’algunes persones, però des de llavors vivim en una societat que es crea, recrea, construeix i reconstrueix amb processos tecnològics que es basen en la informació. Encara que va costar molt, finalment es va crear la llista.
D: Què va significar la llista de correu?
L: Jo crec que la llista és el que ens va catapultar. Va permetre posar a l’ACCC en coneixement de la gent que es dedicava a això, no tant del públic general, cosa que no ha passat mai i que potser no té per què ocórrer. Molta gent es volia unir i vam començar a rebre informació de llocs molt diversos.
D: En quins canals es difonia la informació científica?
L: A diaris com El País, el Periódico, La Vanguardia o Diario 16 hi havia un bon equip de periodistes científics que feien una cobertura de la informació de ciència dins del que anomenem “comunicació científica”. Però a principis dels anys noranta, amb el creixement d’internet, van créixer les necessitats dels periodistes i els comunicadors per tenir més i millor informació, amb una certa competència entre els mitjans. Quan es crea l’ACCC, internet va tenir una importància relativa perquè la majoria de gent no estava en aquest tema. A més, ara la situació ha canviat perquè els centres de recerca només existeixen en funció de la seva presència en el panorama tecnològic. Se’n va fer una inversió en llocs de feina per crear la seva comunicació. Jo venia d’un altre àmbit i em vaig dedicar a altres temes. Treballava molt als Estats Units, però des de casa meva a les 3 del matí i a través de xats.
D: Què vols dir? Com funcionaven aquests xats?
L: En aquell moment existien xarxes com ARPANET en les que tu podies navegar. Un cop vaig aparèixer en un xat que es va tornar boig quan van descobrir que era de Barcelona. Em volien comprar vi, menjar i de tot. Va ser la primera vegada que vaig veure les possibilitats de fer negoci en línia. Entre uns quants que vam veure el salt que va fer ARPANET, vam crear una estructura per accedir ràpidament a la informació amb tres universitats dels Estats Units, ProfNet. La idea era molt simple. Tu estaves registrat i la xarxa sabia que tu havies definit un àmbit i una universitat. Imagina’t que passa qualsevol cosa, per exemple, l’erupció d’un volcà. Un mitjà es podia preguntar “Qui és el vulcanòleg de referència? Aquest, però no, que està molt saturat. Qui són els no tan coneguts? Aquest i aquest”. Tot això havia de passar en menys de 24 hores. La informació viatjava molt ràpidament. ProfNet va tenir un èxit brutal als Estats Units, on els rectorats no tenen tanta influència com aquí i, per tant, no limiten aquests processos. Sobre temes candents com la SIDA, els antígens o la bioquímica, et sortia gent de sota les pedres. Ara la gent està asseguda damunt de les pedres amb un reflector esperant que vinguis. Es va acabar l’oportunitat de tenir un altre tipus de relació a partir d’això.
D: En l’àmbit estatal ha existit alguna xarxa similar?
L: A Espanya existeix la xarxa Iris, que és la xarxa d’accés a Internet que va fer el CSIC al principi de tot, molt primitiva. Vaig tenir relació amb qui es va plantejar fer un ProfNet a Espanya i li vaig explicar l’experiència als Estats Units, però calia pensar-ho d’una altra manera. El CSIC tenia un cap de gabinet al qual s’havia de demanar permís, la qual cosa implicava molta burocràcia. ProfNet, que continua funcionant als Estats Units, permetia que la comunitat de comunicadors no estigués prefigurada, però sí que tinguessis un accés directe a punts molt sensibles del procés de la producció científica. No estaven encara involucrades les revistes ni se sabia com ho farien. D’aquesta part d’internet no s’acostuma a parlar en relació amb la comunicació científica. A l’ACCC el contacte amb aquest món es produeix principalment a través de la llista. Quan es va començar a funcionar d’aquesta manera va haver-hi un enriquiment objectiu del que estem fent.
D: Per què creus que aquesta part de la història no s’ha explicat?
L: El que és difícil és trobar reflexions i anàlisi del que estava passant. Qualsevol, jo també, et diria que això passava, ens enviàvem correus i ens connectàvem amb altra gent, però els prejudicis actuaven en contra nostra. Va haver-hi tensions amb l’associació espanyola en un cert moment quan les xarxes ens permetien expandir el nostre pes, ja que en aquest sentit estàvem molt més avançats. Això sí, ells eren representants de mitjans de molta major substància, com Televisió Espanyola o El País. A Amèrica Llatina va haver-hi exemples d’intents d’aquest tipus, però pocs com el que es va fer amb l’ACCC.
D: Tu et vas continuar dedicant a això?
L: Jo vaig fundar una empresa l’any 96, En.red.ando, on sempre estava atent a temes marginals. Això posava molt nerviosos als meus treballadors. El centre de l’activitat de l’empresa era una revista en línia i, a mesura que anava creixent en importància i repercussió, l’activitat de l’empresa s’anava diversificant. Li vaig dedicar un editorial al meu fill que deia “Lautaro, connecta’t d’una vegada”, per a dir-li a tothom: “Connecteu-vos d’una vegada”. Quan vam començar, parlàvem de coses d’internet, de les que la gent no parlava, i tothom va treure l’errònia conclusió que sabíem molt sobre un munt de coses. Com podíem fer entrar a aquesta gent? Quan algú es fa una pregunta sobre alguna cosa que ignora, ja sap una part de la resposta. Per exemple, si et preguntes “Perquè aquestes ulleres em fan veure de lluny?”, ja saps el que són unes ulleres i el que és veure de lluny. Ara s’ha de trobar el nucli de la pregunta, el coneixement que busques. Nosaltres vam crear un sistema: si ja has fet la pregunta i, per tant, ja saps de què va la cosa, cal crear un entorn on s’estiguin compartint preguntes, solucions i inquietuds. Aquest és un lloc que només pot existir tecnològicament. A internet pots ajuntar a tothom, no només a qui està interessat en com veure des de lluny. Aquest va ser un primer descobriment. El segon, que va ser igual o més important, és que tot aquest espai és gestionat. Quan l’espai arrenca amb la pregunta “perquè veig des de lluny amb aquestes ulleres”, els gestors van a revistes científiques, a experiències, a experts, al cinema, a tots els aspectes de la cultura que tu vulguis i et van donant informació sobre la pregunta que has fet. No hi ha ningú que es quedi callat. I, exagerant, en una setmana no hi ha ningú en el món que sàpiga més de veure des de lluny amb ulleres que aquesta gent. I encara més: els experts acabaran trobant informació que no tenen en altres llocs ni tan actualitzada. Així vam crear la xarxa En.Media, un resultat d’En.red.ando, amb informació sobre el sector financer, urbà i de desenvolupament a les ciutats. Cada vegada apreníem més sobre com fer per a poder saber més sobre més coses.
D: Quin impacte va tenir?
L: En cert moment vam crear fins i tot formacions i tallers basats en aquest disseny de xarxa i sempre amb aquests gestors, que eren fonamentals. Vam fer tres màsters de dos anys amb la Universitat de les Illes Balears i la Universitat de Vic. Aprendre a fer això, que encara avui no ho sabem fer, no solament va ser clau, sinó que va disparar a aquesta gent quan l’empresa va tancar a diferents llocs i tots van trobar treball.
D: Avui dia, en què s’han traduït tots aquests processos?
L: Som set mil milions de persones al planeta i internet no para de créixer. Els que entren de nou pensen amb tota justícia que internet va començar quan ells van entrar. Vivim un procés de creació i recreació d’internet constant. Durant els noranta, la població d’internet va augmentar exponencialment i la gran majoria d’usuaris no sap què ha passat abans de la seva arribada. El 2004 apareix una de les majors catàstrofes de la humanitat, Facebook, que permet que tothom digui el que sigui en un territori completament obert. I és tan dominant que t’arrossega. Això és greu perquè tens a uns 900 milions d’usuaris que no tenen ni idea del que passava a internet, ni en el món, amb la seva família, el seu país o el seu treball. En buscar coses ets un “incult” tecnològicament. Cal fer alguna cosa davant d’aquest creixement constant. Per tant, tenim una primera generació d’internet que va des dels seixanta fins als noranta i que posa en marxa els primers processos de treball, producció, modificació i distribució d’informació i coneixement. La segona generació inicia els processos tecnològics perquè funcioni, els principis d’internet. La tercera i la quarta generació cauen en el continuisme, no hi ha res nou. Quan apareix Facebook, no fan res de nou, sinó que s’aprofiten d’aquesta mena d’activitats tecnològiques. El que estem esperant ara és la cinquena generació perquè tot es reinventi. Possiblement pel fet que encara som, segons la Unió Internacional de Telecomunicacions, uns quatre mil milions de persones connectades, cal esperar una mica més.
D: Internet és democràtic? És possible parlar d’un “nosaltres”?
L: Vam tenir moltes discussions sobre això. Internet no és la democràcia. La democràcia és la forma com acceptes treballar amb una altra gent. Si tu no ho acceptes perquè et vols imposar, ets un autòcrata. I n’hi ha molts pel planeta. No és cert, internet no és això. Internet és el que ets capaç de fer amb aquesta tecnologia per a passar-ho bé? A la merda, tu m’estàs venent la teva ideologia política. La cosa seria crear comunitats de coneixement que siguin importants per a algú. Com de prop estem d’això? Llunyíssim. Quina repercussió té sobre el que estem fent? Cap. Ens adonem de la seva influència? No. A la llista de l’ACCC ja no intervé ningú, a excepció del responsable de gabinet corresponent. Això és bo o és dolent?
D: Has dedicat gran part de la teva vida al món d’internet, però com vas entrar-hi en contacte?
L: Jo vaig treballar molt de temps amb Compuserve, que era una plataforma dels Estats Units que funcionava en tot el planeta amb connexió local. Et connectaves amb un telèfon, un 93, i un mòdem, i podies accedir a prop de quinze mil sales de xats. Totes les sales eren temàtiques, per això n’hi havia tantes. L’any 1988 s’acostava el llançament del satèl·lit COBE, que deien que podia veure fins al Big Bang. Li vaig enviar un correu a qui s’encarregava del projecte de part de El Periódico de Catalunya i em va tractar com un fill. Vaig aconseguir entrar en contacte amb la Societat Americana d’Astrofísica per preguntar per algú interessat en parlar sobre el tema. El gestor del xat em va recomanar parlar amb un astrofísic molt respectat pel responsable del COBE que deia que el Big Bang no era veritat. I vaig aconseguir parlar amb ell mentre ell viatjava pel món. Jo vaig començar a assumir això amb una tranquil·litat i una naturalitat total, encara que quan apagava l’ordinador pensava: “Quina cosa més rara estic fent. Què fa aquest home parlant amb mi des de Marlborough o des d’Osaka si jo estic a Barcelona?” En cert punt de la conversa em va demanar publicar un capítol del seu següent llibre a El Periódico. Li vaig preguntar al director encara que sabia la resposta i Antonio Franco em va mirar tot dient: “tu cada vegada ets pitjor, em demanes coses més rares i més difícils”. I evidentment no es va poder fer.
D: Ja et podies connectar amb les xarxes de tot el món?
L: I tant, jo feia servir principalment GreenNet, però també estava la xarxa Uamani, de l’Uruguai, la xarxa Ecuanex de l’Equador, una altra al Brasil o la xarxa de Centreamèrica. Als Estats Units hi havia 38 mil xarxes. Hi havia diverses xarxes d’aquestes a Europa, les xarxes de l’altre costat del teló d’acer, les xarxes del sud-est asiàtic o la del Japó.
D: Estàveu connectats lliurement amb les xarxes de l’altre costat del teló d’acer?
L: Totalment, jo publicava coses i ells em contestaven. Quan volies enviar un correu havies d’indicar a qui, dins de quina xarxa i una pregunta final increïble: “A tothom?” Tothom eren milions de persones que no sabies on estaven ni per què. En aquell moment estava penalitzat l’spam i va haver-hi molta gent que la van bloquejar. Van expulsar a un equip d’advocats de Texas per haver fet spam, per exemple.
D: Com va influir internet en la comunicació científica en aquell moment?
L: Als noranta tot el que és comunicació científica, tecnològica i mediambiental explota. La part productiva estava en un extrem i els comunicadors en un altre, però de sobte estàvem tots en un mateix pla. Per exemple, si Metges Sense Fronteres creava la seva estructura d’internet, podies trobar fàcilment a qui investigava les morts per malària i t’explicaven coses brutals. Un altre exemple fonamental va ser el tema de la fam i les llavors arran d’una reunió de l’Organització Mundial de Comerç a Seattle l’any 1998. Abans t’assabentaves d’aquestes reunions al cap de cinc dies en la secció d’economia d’un diari. A través de la xarxa podies accedir a moltíssim material, idees i opinions amb antelació, que deixaven en primer pla alguns escàndols del Fons Monetari Internacional o l’Organització Mundial del Comerç. Molts de nosaltres vam començar a escriure coses molt rares perquè tenies una informació que no es corresponia amb la informació que es movia pel teu país. Es produïa una dicotomia molt seriosa que tenia molt a veure amb el creixement del món de la tecnologia i que va portar fins i tot a què s’haguessin de traslladar algunes d’aquestes reunions internacionals per a evitar que el moviment antiglobalització rebentés les trobades. A aquestes altures internet començava a ser el pa nostre de cada dia. Si jo volia veure el que feia una empresa com PepsiCola en relació amb l’ús de llavors genèticament modificades a Catalunya, PepsiCola no et deia res, però a internet ho tenies tot.
D: I aquesta informació com era de fiable?
L: Totalment
D: I com ho sabíeu?
L: Perquè tu ets periodista i el primer que feies era contrastar contactant amb algú que hagi estat en contacte amb el tema o que sàpiga sobre això. Si volies parlar, per exemple, d’organismes modificats genèticament a Catalunya, parlaves amb Pere Puigdomènec. En aquella època era una mica més difícil i costós que ara. Contrastar informació o bé treballar amb cercles tancats. El coneixement sempre ha crescut en cercles tancats, per això es van crear universitats, convents i monestirs; llocs que s’omplien de llibres i on es contrastava informació. Això no ha canviat. El que ha canviat és que ara existeix una ferma creença que el coneixement es crea en una dispersió massiva de la informació. Això és tot el que suposadament està modificant internet. Jo personalment no he tingut mai xarxes socials. En un entorn controlat no tothom pot dir el que li dona la gana perquè hi ha conseqüències. Si deies “ens estan enverinant”, costava dos segons dir-li a la xarxa que estaves dient això i desmentir-ho en menys de 24 hores amb trenta-cinc mil articles. Això va passar milers de vegades.
Agraïm a Luis Ángel Fernández-Hermana la seva disposició per a participar en aquesta sèrie d’entrevistes. El seu testimoni sobre els orígens de l’ACCC i la seva relació amb la història d’internet és molt valuós. És possible consultar altres entrevistes a membres històrics de l’associació en l’apartat d’entrevistes de la nostra pàgina web.
