El Sol està a uns 150 milions de quilòmetres de nosaltres i té un diàmetre entorn d’un milió i mig de quilòmetres. La Lluna, a uns 385.000 quilòmetres i d’un diàmetre de 3.474 quilòmetres. Aquests nombres sense cap relació i tant dispars, donen lloc a una casualitat astronòmica. La mida al cel que ocupen el Sol i la Lluna, entorn 0.5º, és ben bé la mateixa. Aquesta és la sort que hem tingut els terrestres, que permet que la Lluna tapi del tot el Sol, i puguem viure eclipsis totals.
En concret, la meva sort és que el darrer 8 d’abril estava a Chicago, prou proper de l’estretíssim camí de la totalitat. El meu destí era Indianàpolis: si els núvols ho permetien, la precisió de l’astronomia ens assegurava 3 bons minuts d’eclipsi total.
Moltes més sorts em van acompanyar aquell dia: conviure amb persones que organitzen els plans al mil·límetre, cap mena d’embús de trànsit a l’anada, un cel sense cap núvol i el lloc preciós on vam aterrar, l’Eagle Creek Park. A risc de sonar repetitiu, dir-vos només em sento agraït d’haver pogut viure una experiència com aquesta, i de totes aquestes sorts que van permetre que sortís bé.
En les hores prèvies a l’eclipsi total, l’expectació es podia viure en els nostres nervis, i també en els de la cinquantena de persones que ens envoltaven. També hi havia una mà de voluntaris del parc natural, absolutament entusiasmats dels eclipsis –umbròfils es feien dir–. Carregaven joguines de tota mena per explicar la física dels eclipsis: càmeres estenopeiques casolanes, lents i lupes i molts llençols blancs. Passàvem les hores jugant a cartes, a pilota i explicant-nos fenòmens òptics. Més que una contemplació d’una casualitat, un eclipsi total és una celebració d’allò que ens fa humans i de la nostra comunitat, malgrat ser només un gra de sorra en el cosmos.
A poc a poc, la Lluna anava tapant el Sol. Malgrat haver pogut preveure que allò era exactament el que havia de passar, era inevitable quedar-s’hi bocabadats. A mesura que la llum ambiental disminuïa i l’aire es refredava, gradualment però sensible, la pell es posava més i més de gallina. Amb tot, res ens hauria pogut preparar per al moment de l’eclipsi solar. En aquell instant tot canvia: amb les ulleres de l’eclipsi ja no hi veus res, el cel es fa fosc i la corona solar es veu molt més fulgurant que el que mai hauria pogut imaginar: un anell de foc blanc entorn un “forat negre” allà on hi havia el Sol.
3 minuts de rellotge que es fan eterns i, alhora, s’acaben massa ràpid. És un temps congelat en comunitat que voldries que s’allargués infinitament, mentre ens diem els uns als altres que quina sort de ser aquí i viure-ho. Quan el Sol torna a sortir, els aplaudiments que tots fem se senten merescuts. No sabem ben bé a què aplaudim, però és la manera que hem trobat de donar les gràcies i de dir-nos que tots ho hem viscut d’una manera similar, quasi universal.
De Toni Bertólez Martínez
El pas de la Lluna no és simètric. Tots aquells que estaven meravellats per l’ocultació parcial del Sol només fa uns minuts, ara que ha passat l’eclipsi total, ja recullen i marxen. Malgrat que encara hi ha ressaca, les ganes de tornar a casa empenyen. El fenomen és efímer, però l’emoció encara dura dues setmanes més tard. Fins i tot després d’estar-nos 7 hores al cotxe per tornar, en l’embús de cotxes més llarg que he vist mai, aquest sentiment em reafirma que l’aventura va valer molt i molt la pena. La següent, l’any 2026.
