Vladimir de Semir, periodista científic i cofundador de l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC), ens transporta als inicis del periodisme científic a Catalunya. En aquesta entrevista de la mà de Diego de la Vega, de Semir comparteix la seva evolució des de la seva arribada a La Vanguardia fins a la creació del Suplement de Ciència i, finalment, a la fundació de l’ACCC, que emergeix com un moviment col·lectiu per donar visibilitat i suport als professionals que treballen en aquest àmbit. A través de les seves experiències, descobrim com va contribuir a la transició del periodisme tradicional a l’era digital, anticipant canvis tecnològics i abraçant la necessitat de comunicar la ciència a la societat.
Font: Ajuntament de Barcelona
Diego de la Vega (D): Perquè et vas endinsar en el periodisme científic?
Vladimir de Semir (V): Primer t’explicaré l’origen de perquè soc periodista. Jo vaig estudiar matemàtiques, però abans d’acabar em vaig casar amb una noia francesa, a l’agost del 68, a punt de complir els 22. Era una època en la que no veies el futur tan incert, hi havia moltes oportunitats de feina i un sentiment molt fort d’independitzar-se. Quan vaig tenir un fill, havia de guanyar diners i vaig deixar d’estudiar per dedicar-me a fer classes particulars. Vam a anar a viure a Sant Cugat, on em vaig vincular molt amb els moviments associacionistes culturals i veïnals, com una manera indirecta de fer política contra la dictadura. En cert moment es va convocar una roda de premsa per temes d’urbanisme i tràfic d’influències a la que van venir tots els corresponsals comarcals, però ningú de La Vanguardia, que llavors era el principal diari. Un d’ells em va proposar presentar-me a corresponsal encara que no tingués formació. Els corresponsals no eren periodistes actius i cobraven una misèria, però ser-ho et donava un cert prestigi. Finalment, ho vaig fer i, efectivament, vaig descobrir la que era la meva autèntica vocació; la segona sempre serà la de professor de matemàtiques. Jo volia treballar a La Vanguardia, independentment del que fos. Al 1976 em van contractar fixe com assistent de redacció per editar les cròniques d’altres corresponsals comarcals. Quan hi havia una cosa urgent l’editava per telèfon, però normalment baixava en metro a Barcelona, fins al carrer Pelayo. Pel meu caràcter, jo era molt actiu i sempre que hi havia alguna cosa especial, m’hi apuntava. Al poc temps d’estar allà, en plena transició, es va crear la secció de política i m’hi vaig involucrar. Després, quan es va fer la reconversió tecnològica al diari, van buscar algú que pogués ensenyar als altres.
D: Què va ser la reconversió tecnològica?
V: Consistia en deixar d’utilitzar les màquines d’escriure convencionals i les linotípies de plom per a passar a treballar amb ordinadors de taula, molt diferents dels d’avui dia. Calia fer-ho perquè les màquines de plom no permetien mantenir-ne la producció. Jo em vaig apuntar a la comissió, la qual cosa que em va permetre anar als Estats Units i Alemanya a estudiar tecnologies de la informació. Em van agafar perquè estava disposat a fer-ho i parlava anglès, alemany i francès. Era una oportunitat perquè qui treballés en això després tindria al seu càrrec tota l’edició del diari, encara que no ho diguessin. Em vaig tornar tot un tecnòleg.
D: I quan vas començar a dedicar-t’hi, a temes de ciència?
V: Jo tenia un amic molt amic, que lamentablement va morir fa uns anys, Jorge Wagensberg. Ell i jo hem tingut vides paral·leles. Va ser company meu des de parvulari a l’escola suïssa i ens vèiem amb regularitat. En un dels nostres habituals dinars em va dir “Com és que La Vanguardia no dedica més espai a la ciència? Tu hauries de proposar-ho”. Just ell estava rellançant el Museu de la Ciència, ara CosmoCaixa, del qual n’era el director. Jo era subdirector de La Vanguardia i no volia perdre el contacte amb la informació. Les paraules de Wagensberg, la conjuntura de l’època i els canvis en el diari em van impulsar a proposar el Suplement de Ciència de La Vanguardia. El primer es va publicar al novembre del 82.
D: I com era aquest Suplement de Ciència? Quina informació contenia?
V: El contingut era atemporal, per poder compaginar-ho amb la subdirecció d’edició. A més vaig aprofitar que coneixia a molta gent del món de la universitat per convidar-los a participar. Jo sempre vaig pensar que havia de ser una simbiosi entre el periodisme i el món cultural de la ciència i la universitat. Un exemple va ser David Jou, que és poeta i físic. Després, quan vam fer la segona part de la reconversió, es va convertir en un suplement en color de 16 pàgines que era tot un luxe. Estic parlant de l’any 87.
D: Existien seccions de ciència com aquesta en altres diaris a nivell català o estatal?
V: No específicament. En aquella època El Periódico o El Correo Catalán crec que tenien secció de “ciència i societat”. També és cert que la medicina, per exemple, sempre havia estat present a La Vanguardia i després va tenir el seu propi suplement. Pensa que tot això va neixer també perquè qui era el director havia estat corresponsal a Nova York i havia vist el protagonisme que havien adquirit la ciència, la tecnologia i la medicina en els mitjans de comunicació després de la Segona Guerra Mundial. L’any 78 es va crear el Suplement de Ciència del New York Times, sobretot per explicar què era la ciència en plena carrera espacial i Guerra Freda entre dos models econòmics i ideològics. Aquesta batalla es dirimia als mitjans de comunicació i a través de la tecnologia. D’aquí va néixer d’alguna manera el periodisme científic modern.
D: Teníeu molts lectors i lectores?
V: Et diré que és un exemple de que l’oferta acaba creant la demanda. La Vanguardia guanyava molts diners amb la publicitat. Una de les raons que aquestes pàgines funcionessin era que com el contingut era atemporal, es podia imprimir amb antelació en forma de quadernet i afegir-hi abans de publicar-lo el diumenge tota la publicitat que no cabia en el diari, que a més era el dia que n’hi havia més i costava més cara. Així, en donar molta ciència en diumenge, que és el prime time d’un diari, i amb bon contingut, es va acabar creant una demanda i en una enquesta feta l’any 87 va sortir que una de les principals seccions que tenia interès per al públic era la de ciència, després dels mots encreuats, és clar.
D: I amb aquest context, com es va crear l’ACCC?
V: L’any 1988 va arribar a la Conselleria de Cultura de la Generalitat el quimic Joan Guitart. Producte de tota aquesta efervescència entorn de la Universitat i la premsa científica, el conseller va crear l’any 89 la Comissió per a l’Estímul de la Cultura Científica, que va durar fins al 1995, quan ell va marxar. Aquesta comissió, juntament amb La Vanguardia, va acabar aglutinant una sèrie d’activitats a Barcelona i Catalunya per la disseminació del coneixement científic. Un producte natural de tot això va ser que entre uns amics periodistes vam crear una associació de periodisme científic per a donar-nos més rellevància i defensar els nostres interessos. L’Associació Catalana de Periodisme Científic es va crear a l’abril del 90, encara que no va començaria a funcionar fins una mica més tard, imagino que per raons burocràtiques. La presentació en societat es va fer a la Fundació Enciclopèdia Catalana, amb mi mateix com a president fundador, Luís Ángel Fernández Hermana com a secretari i Josep Català com a vicepresident. També hi eran Deborah Hap, de l’agència EFE i molt activa; Salvador Llopart, que treballava amb mi a la Vanguardia; Xavier Durán i Natalia Gili, que em sembla que era de l’editorial Gili, però ja no ho recordo.
D: Ja existia una associació semblant a nivell estatal, vertitat?
V: Sí, s’havia creat molt abans i estava vinculada a l’associació europea. Catalunya estava marcant la seva diferència i si hi havia una espanyola, havia d’haver-hi una catalana, encara que aquest no fos l’objectiu. De fet, vam pensar si l’europea ens acceptaria o no i va haver-hi una mica de polèmica a l’inici. L’associació espanyola no ho veia amb bons ulls, però al final tot va funcionar. Ara, de fet, som tots molt amics, no hi ha cap problema i molta gent ha passat de l’una a l’altra.
D: En aquest moment ja es començava a parlar de cultura científica?
V: Nosaltres ho vam tenir molt clar des del punt de vista del periodisme. La Comissió per a l’Estímul de la Cultura Científica parlava per primera vegada de cultura científica dins de la cultura en general, i la divisió en les dues cultures de Charles Percy Snow es va trencar. Jo crec que també va influir en mi ser periodista d’ofici, sense passar per les llavors encara escoles de periodisme, que no tenien el rang universitari. Des de sempre vaig treballar mà a mà amb científics i ho vam defensar junts. Sempre cito a David Jou, que ha sigut un científic molt rellevant, ja jubilat, i també un poeta reconegut, per mi un Leonardo da Vinci modern. Molt influenciat per ell i una altra gent, he vist que no podem diferenciar el que és ciència i cultura.
D: En cert moment vau cambiar el nom de l’associació a “comunicació científica”, per què?
V: Consideràvem important que els científics també participessin a l’associació perquè feien molta divulgació. Per mi, la divulgació, encara que no és estrictament periodisme, si ho entenem tot dins de la cultura, sí que és una part molt important. De fet, ja hi havia científics divulgadors com a socis fundadors.
D: Quines diferències i similituds trobàveu llavors vosaltres entre periodisme, comunicació, divulgació científica?
V: El periodisme científic era molt clar: és donar notícies i analitzar-les entorn del món de la ciència, incloent medicina, tecnologia i medi ambient. La divulgació és més amplia. Hi ha científics que s’han convertit en periodistes, però normalment el científic en sentit ampli és divulgador. I la divulgació està estretament lligada al periodisme, perquè el periodista no només dona notícies, sino que analitza, situa en context i valora, així que actua també com a divulgador. Després hi ha una capa més àmplia, que és la comunicació. Aquí entra la comunicació institucional, les relacions públiques, universitats, centres de recerca, diaris, tot. De vegades, això ha plantejat alguns problemes amb sectors més essencialistes. I si som estrictes, són coses diferents. El periodista fa més recerca i el comunicador és un transmissor de coneixement que treballa en un departament de comunicació. Jo he defensat sempre que treballéssim junts. Encara que en cada àmbit les fonts i els objectius siguin diferents, les maneres de treballar i els recursos estilístics són molt semblants.
D: Creus que la comunicació té a veure amb allò que abans era el departament de màrqueting d’una empresa?
V: En part, però no tota la comunicació és màrqueting. S’ha utilitzat el terme comunicació com un calaix de sastre. Hi havia departaments de màrqueting, però després aquests es van dedicar només a la publicitat.
D: Quines van ser algunes de les primeres accions de l’associació?
V: Al 1990 es va celebrar el primer Simposi Internacional de Periodisme Científic organitzat per La Vanguardia i la Fundació Dr. Antoni Esteve, coincidint amb la creació de la associació que encara no figurava com a tal entre els organitzadors per questions burocràtiques. A aquest simposi hi va assistir la sociòloga de la Universitat de Nova York, Dorothy Nelkin, una de les primeres que va teoritzar sobre el periodisme científic i que té un llibre molt famós anomenat Selling Science. L’any 93 es va fer una altra trobada anomenada “La ciència en la premsa europea”, organitzada ja per l’associació i la facultat de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra i en part finançada per CIBA, l’empresa farmacèutica. Un dels nostres objectius era que els directors dels mitjans de comunicació, sobretot escrits, fossin sensibles al periodisme científic. En aquest simposi vam aconseguir fer la cloenda amb un debat entre els directors del Periódico, La Vanguardia i El País on van reconèixer aquesta rellevància.
D: Com es relaciona tot això amb el món de la universitat?
V: Al 94 es crea la Pompeu Fabra. Jo vaig entrar com a professor de periodisme científic i a dirigir el màster de Periodisme, que es va crear l’any següent. Tot està lligat. Primer, formo part de la Comissió, després es crea l’associació, la facultat de periodisme i la primera assignatura de periodisme científic a Espanya, més tard es crea el màster en la Pompeu i en el 95 es crea l’Observatori de la Comunicació Científica. Quan vaig deixar de presidir l’associació em vaig vincular més a la universitat. I després de tot això, quan Clos substitueix a Maragall a l’ajuntament em va cridar per a iniciar una Regidoria de Ciutat del Coneixement.
D: Quins eren els objectius d’aquesta regidoria?
V: Crear la marca de ciutat de cultura científica. Barcelona passava per un moment de reconversió urbanística. Les fàbriques del Poblenou van marxar per raons econòmiques i ecològiques. Si bé en el seu moment la ciutat va tirar les seves muralles per a instal·lar les indústries i la gent venia a Catalunya perquè els fums i les xemeneies eren símbol de treball, ara aquestes indústries es reconvertien per a no quedar-nos només amb el turisme, el comerç i les zones residencials. Com altres ciutats del món, Barcelona va buscar una nova activitat, que va ser la universitat, i que es traduïa en la Ciutat del Coneixement i el districte 22@. Jo vaig ajudar en aquest procés entre el 2000 i el 2008. En aquesta nova societat s’incorpora a editorials, empreses tecnològiques i passem de considerar la nostra capacitat per a modificar els àtoms a la nostra capacitat per a gestionar els bits d’informació, com a nova matèria primera que dona riquesa.
D: De fet, el primer dels butlletins de l’ACCC parlava d’això i reflexionava sobre el propi format de la revista en paper, que havia de passar a digital.
V: Sobre això, els periodistes científics a tot el món vam ser els primers a incorporar correus electrònics pressionant als mitjans, ja que estàvem en contacte amb el que estava succeïnt en el món de la tecnologia. Recordo que un dels meus primers col·laboradors del Suplement em va dir quan començaven a sortir els CDs, que m’oblidés d’ells perquè en uns anys ens descarregaríem tot en l’ordinador: música, pel·lícules, etc. Va ser la primera vegada que vaig sentir que això tan modern dels CDs, moriria. I ho vam publicar en el Suplement, encara que semblés més ciència-ficció. En tot això el més actiu i obert als canvis sempre va ser Luis Ángel Fernández Hermana. Segurament ell va ser dels autèntics pioners d’internet i durant la seva presidència en l’associació, va impulsar molt tot això.
D: De fet, l’associació va fer un acord amb l’empresa Servicom per donar correu electrònic a tots els socis, oi?
V: Sí, vam ser els primers a usar el “pre-internet”, que funcionava per via telefònica. Telefonaves a un número i amb unes claus podies entrar, per exemple, en la Universitat de Harvard. Encara no existia el World Wide Web, que es va estendre en el 96, encara que es va inventar abans. Una vegada entraves, et sortia un llistat, que es deia “Gopher”, amb tot el que la universitat tenia disponible. Em recordo que en els primers anys del màster nosaltres donàvem correus als estudiants i Luis Ángel explicava com fer servir els correus i com entrar en els gophers.
D: Va haver-hi alguna por o resistències a aquests canvis?
V: Al diari hi havia gent que no volia usar l’ordinador perquè deien que maquetar restringia la seva llibertat. Abans, a La Vanguardia dèiem “fés-me dues pel·lícules d’això”. Una pel·lícula era un paper de dos o tres folis de llarg i ample d’un foli que sobrava de les bobines d’impressió i que fèiem servir per a estalviar paper. Després això s’enviava al taller on es ficava en les pàgines. Si alguna cosa no hi cabia es retallava o es saltava un article. D’aquí ve també la piràmide invertida quan es redacta: tot l’important va al principi. Això té dues raons, una estilística per a captar l’atenció del lector i una material, perquè et podien tallar la cua. Sí, hi havia aquestes reticències, però jo, que vaig passar del plom als bits, sempre vaig defensar i defenso que ajustar-se a una maqueta és enriquidor. Quan tens un límit de caràcters l’article és molt millor. Podries escriure tres llibres sobre allò, però si tens vint línies, has de donar el millor de tu i explicar-ho de la millor manera possible perquè sigui interessant. I costa, acaba sent un art. I tot això no tenia res a veure amb l’edat. Un dels primers que va venir a veure’m al despatx va ser Manual Ibánez Escofet, que havia estat director de TeleExpress i director adjunt de La Vanguardia i tenia 70 anys.
D: Al final, aquest canvi en el funcionament dels diaris es va fer.
V: I en la meva opinió, i aquí generalitzo, les empreses periodístiques no van saber pujar-se al carro. Jo vaig fundar un diari anomenat Eco, amb Luís Ángel de subdirector, que volíem que fos el primer diari amb un web, però les empreses no van voler. A les grans entitats els costa molt innovar i han anat sempre a remolc en temes tecnològics. Si s’hagués fet d’una altra manera, la crisi del periodisme hagués estat diferent. La Vanguardia va passar del plom a l’ordinador perquè ja no funcionava ni era rentable, però va esperar a l’últim moment. El País va néixer amb un programa informàtic propi que al final nosaltres també vam acabar adaptant. Al principi a La Vanguardia van pensar que seria el taller el que passaria de picar en plom a fer-ho en ordinador, també per raons sindicals perquè no demanéssim un plus, però vam anar absorbint la tasca del taller fins que ens el vam carregar. Sabíem que seria el final del taller i en part es va fer així per a estalviar costos. Al final tots en van veure les bondats i no va quedar un altre remei que canviar.
D: Quin paper va jugar la societat en aquest boom del periodisme científic?
V: El sociòleg de la universitat de Columbia Daniel Welt va escriure que el periodisme científic va néixer en els anys 70 per la necessitat d’explicar el procés tecnològic científic a la societat. És a dir, producte de les guerres mundials, la bomba atòmica i la carrera espacial durant la Guerra Freda, que no sols es dirimia en el model econòmic i social, sinó també en el tecnològic. No es pot ser competent tecnològicament si la societat no és còmplice. Ha d’haver-hi gent formada en ciència que entengui perquè es dedica diners a la carrera espacial. Es calcula que de cada dòlar invertit en el projecte Apol·lo, que no va valer per res, 7 dòlars es van reconvertir en indústria. Ha d’haver-hi una complicitat amb la societat i aquesta es genera amb la cultura científica.
D: La cultura científica és crítica?
V: Ha de ser-ho. Inevitablement l’avanç científic sempre ha anat per davant de les aplicacions i les conseqüències d’aquestes aplicacions. És per això que últimament el finançament europeu per a la ciència dedica un apartat a la comunicació científica. Avui un projecte europeu, per important que sigui, no te’l donen si no va acompanyat d’un paquet de divulgació. Seguint l’exemple de la regidoria de Ciutat de Coneixement, Joan Clos va voler comptar amb mi per a crear el discurs de la reconversió industrial, perquè la gent entengués aquest canvi. Els propietaris, per exemple, volien que tot el sòl fora per a hotels i habitatge, que era el negoci, però l’ajuntament havia de fer-los entendre que havia d’haver-hi activitat econòmica per a no convertir-nos en un parc temàtic de Gaudí, sinó en una ciutat competitiva com San Francisco, Florida o Boston. Barcelona encara té aquest problema: és molt competitiva en el turisme, però es converteix en una epidèmia si és un monocultiu. Per a aquests canvis, ha d’haver-hi voluntat política i al mateix temps la gent ha d’entendre-ho.
D: I el ciutadà quin paper va jugar aquí?
V: En general, si preguntes al carrer et diran que és important que hi hagi bones universitats, editorials o hospitals encara que no sàpiguen argumentar-ho del tot. En el cas de l’hospital també en el seu entorn hi ha tot un món d’innovació tecnològica i tot això va creant riquesa. Per què ve la gent a operar-se els ulls a la ciutat de Barcelona? Perquè tenim als millors, perquè s’ha creat una marca. Això atreu turisme, turisme d’un altre tipus, turisme científic, turisme mèdic.
D: Al final qui crea aquesta marca és un conjunt d’institucions, mitjans de comunicació, universitats. Quin paper juga aquí l’ACCC?
V: L’ACCC forma part d’aquest entramat, des de la seva modèstia, creant un brou de cultiu d’opinió pública entorn de la importància que té la ciència i la tecnologia. Si ho penses pragmàticament aquests missatges no li arriben a la gent del carrer directament, però acaben entrant per osmosi a la ciutat.
D: Creus que al final aquestes decisions les pren un grup petit de gent i després la gran massa de gent les segueix?
V: Normalment la gran massa va a remolc, excepte en les revolucions, però això és molt estrany. Durant la Revolució Francesa, es va parlar de la importància de la cultura científica. L’enciclopèdia va ser un intent de posar al servei de tot el món el coneixement, com després va fer Humbolt.
D: Al final, llavors, hi ha una part de voluntat personal i una altra associada a una estructura de poder, veritat?
V: Evidentment. La Vanguardia, per exemple, era un poder. Que en aquell moment hi hagués unes pàgines de ciència en les quals col·laboràvem gent de diferents categories tenia el seu valor.
D: Una pregunta final, com es va crear el primer logo de l’ACCC?
V: Hi ha qui diu que es va crear per l’associació. Jo deixo que ho diguin, encara que no sigui del tot veritat. Fernando Krahn era un dibuixant xilè molt creatiu que treballava en la secció d’opinió de La Vanguardia i va començar a col·laborar amb el Suplement de Ciència quan ens vam fartar d’il·lustrar les notícies amb un home amb una bata, una pipeta i un microscopi. La seva primera il·lustració va ser per un article de David Jou, “Les matemàtiques del laberint”. Jo crec que l’èxit del suplement en color va ser per les il·lustracions de Krahn, a més de pels bons articles. Krahn va fer aquell dibuix per il·lustrar l’article sobre el Simposi Internacional de Periodisme Científic d’abril del 90, abans de la creació formal de l’associació. Tot i així, per a mi aquest simposi va ser gairebé l’acte fundacional. L’esperit de l’associació era allà. I aquesta il·lustració va ser simplement genial.
