Mercè Piqueras és biòloga, traductora i divulgadora científica i, a més, va ser la primera dona presidenta de la nostra associació, entre els anys 2006 i 2011. La seva llarga i activa presència a l’associació des de la seva fundació fins a l’actualitat mostra el seu gran compromís amb la comunicació científica feta a Catalunya. En aquesta ocasió parlem amb Mercè Piqueras per a conèixer-la més a fons en el terreny personal, però també perquè ens expliqui amb detall com van ser els primers anys de funcionament de l’ACCC i els reptes que es va trobar durant el seu període de presidència. Enguany cobra especial importància a causa de la celebració de l’any Joan Oró, científic lleidetà, a qui l’ACCC va dedicar un segell de Correus l’any 2008. La seva expedició amaga una divertida història que us convidem a llegir en aquesta entrevista. Gràcies, Mercè, per ser una font de coneixement i inspiració ara i sempre.
Aquesta entrevista forma part del treball de recerca en història de la ciència realitzat pel nostre estudiant en pràctiques Diego de la Vega.
Aquí us deixem amb l’entrevista. Esperem que la gaudiu!
Diego de la Vega (D): Hola, Mercè, m’agradaria que per començar l’entrevista ens expliquis alguna cosa sobre la teva vida i els teus primers anys de carrera professional
Mercè Piqueras (M): Jo vaig néixer a Barcelona i quan vaig acabar el batxillerat em vaig prendre un any sabàtic. Les noies feien una cosa semblant al servei militar dels nois: el deien “servei social”. Teòricament no era obligatori, però de fet ho era perquè si no ho feies, no et podies treure el carnet de conduir ni tenir passaport. Un cop vaig fer el servei social, vaig estar uns anys treballant a l’Institut Italià de Cultura perquè havia estudiat italià i també un parell de cursos d’alemany. Un temps després vaig començar a estudiar biologia. En acabar l’últim curs de la carrera em vaig casar. Vaig tenir tres fills i aquells anys em vaig dedicar només a la família, però jo notava que trobava a faltar la ciència. Un cop que el meu fill petit ja va començar a anar a l’escola vaig pensar que em feia falta una activitat intel·lectual i vaig posar-me a estudiar anglès, que l’havia estudiat molt poc perquè aquí la llengua que normalment s’estudiava a l’escola era el francès. En aquell temps, també vaig fer altres coses. El meu pare tenia vivers d’aqüicultura, cultius de musclos i ostres al delta de l’Ebre i jo a vegades li traduïa articles relacionats amb l’aqüicultura. Vull dir que tampoc havia perdut del tot el contacte amb la ciència, però jo tenia ganes de tornar al món de la biologia i no sabia com. Aleshores, el meu professor d’anglès, a qui havia comentat aquesta idea alguna vegada, em va posar en contacte amb un amic seu catedràtic de microbiologia a la Universitat Autònoma de Barcelona —el professor Guerrero— que estava buscant una persona que sabés anglès i biologia per col·laborar amb el departament de manera externa durant unes hores, sobretot per a la preparació de projectes, la correspondència amb l’estranger, etc. Em va semblar interessant, no per la part econòmica, que no era molt, i vaig començar. A mi sempre m’ha agradat escriure, molt, i les llengües sempre m’havien interessat. També sabia escriure en català, que no era tan comú, ja que fins a la mort de Franco el català pràcticament no es podia fer servir per a coses escrites i documents oficials. Havia de ser tot en castellà. A l’escola no l’havíem après i va ser després que em vaig interessar i vaig aprendre’l pel meu compte. Vaig començar en els primers cursos que feien de català per a adults a Barcelona i a la Universitat em van dir: “doncs també ens pots ajudar amb les coses d’aquí”. Després vaig començar a participar en la Societat Catalana de Biologia i vaig entrar en el Consell Directiu com a vocal de lexicografia. Jo vaig continuar treballant amb el professor Guerrero i més tard vaig començar a fer coses pel meu compte, com traduccions d’alguns llibres de Lynn Margulis. Fins i tot aquests últims anys he fet traduccions per a Investigación y Ciencia, especialment de l’italià, que sembla que és una llengua a la qual no molta gent s’hi dedica en l’àmbit científic.
D: O sigui que vas començar fent traduccions, pero després també t’has dedicat a la divulgació, veritat?
El primer article de divulgació que vaig escriure el vaig publicar en el Suplement de Ciència de La Vanguardia l’any 1994, me’n recordo, sobre Rachel Carson. Després he fet moltes coses variades. Quan em preguntaven per la meva professió, no sabia què dir. Em va passar a Hisenda una vegada. Durant molt de temps no em vaig donar d’alta com autònoma perquè no arribava al límit mínim per haver d’estar donada d’alta. Quan ho vaig intentar fer, a Hisenda em preguntaven per la meva professió. Jo deia “sóc biòloga, però no treballo en un laboratori. Escric per a mitjans de comunicació, faig traduccions, però tampoc sóc traductora exclusivament.” I llavors em volien posar periodista i li vaig dir que no. Al final, un gestor de l’Associació d’Escriptors de Llengua Catalana m’ho va resoldre, però encara que no sé a quin epígraf em va posar.
D: Que curiós. I sobre quins temes has escrit?
Sempre he fet coses relacionades amb ciència, sobretot amb biologia, però no exclusivament. Per exemple, els temes de terminologia sempre m’han agradat. A la Societat Catalana de Biologia, on vaig ser vocal de lexicografia durant sis anys, feia unes fitxes sobre termes de biologia i gramàtica des d’un punt de vista científic. Després he publicat articles aquí i allà. De manera més seguida vaig estar col·laborant amb el diari Avui, que va ser el primer diari que es va publicar en català quan va venir la democràcia l’any 1976. Després, per problemes econòmics el va absorbir el grup Godó i ens van demanar que signéssim un contracte on els cedies tots els drets sobre els teus articles. Els vaig dir que ho sentia molt, perquè m’agradava molt publicar a l’Avui, però que jo no signava amb aquestes condicions i ho vaig deixar. Després vaig publicar alguns articles a una revisa de divulgació que publicava Planeta Humano, l’empresa d’Eduard Punset, però en cert moment van plegar. Vaig haver de reclamar l’autoria d’un d’aquests articles perquè ho havien publicat com a anònim. També em van demanar un article sobre la SIDA a Catalunya per la revista d’Òmnium Cultural, que la feia una empresa externa. Em van dir que en principi no pagaven res. Els vaig dir: “Escolta, jo si m’he de dedicar a això, he de deixar de fer altres coses” i al final em van pagar, encara que poca cosa. Amb això m’he trobat moltes vegades; es pensen que et conformaràs amb que surti el teu nom a la revista, que no cal que cobris res. Encara que sigui una columna petita, a mi em costa més fer una columna petita que tota una pàgina, perquè has de sintetitzar molt. Em costa més “des-escriure” que escriure. D’altra banda, La Vanguardia va treure un diari més barat anomenat Eco. Si el diari normal costava 100 pessetes, aquest en costava 25. Hi havia molta gent que el comprava al matí per anar llegint al transport; estava força bé. Tenia coses curtetes de ciència i em van demanar escriure’n algunes. Després van deixar de publicar-lo perquè va venir la premsa gratuïta. I ara, des del 2010, escric cada cinc setmanes a la secció de ciència de l’Ara.
D: I has publicat algun llibre?
M: Vaig publicar un llibre amb l’Alfred Giner-Sorolla sobre l’origen de la vida. Alfred Giner-Sorolla era un científic, farmacòleg de Vinaròs (València), que havia fet tota la seva carrera professional als Estats Units. Era un humanista perquè també era poeta. Als anys seixanta, va publicar un llibre que es deia Orígens, sobre l’origen de la vida, que volia actualitzar. Llavors, el professor Guerrero me’l va presentar. Era un tema que ja m’havia interessat. De fet, jo ja havia col·laborat amb el doctor Oró i havia participat en l’organització del Congrés de l’Origen de la Vida que es va fer a Barcelona l’any 1993. A Alfred Giner-Sorolla, jo li proposava temes i em va dir: “Saps què? Afegeix el que a tu et sembli bé i després ja ho parlarem, però tu has de sortir com coautora”. Jo li agraeixo perquè moltes vegades et diuen que afegeixis el que vulguis, però tan sols et posen als agraïments. Posteriorment, Xavier Duran i jo vam fer una guia de la Barcelona Científica. Això va sortir d’una reunió de gent del món de la ciència i la comunicació al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona per idear coses que es podrien fer a Barcelona quan Vladimir de Semir era regidor de Ciutat del Coneixement. Jo vaig dir que “París té una guia científica molt maca, Londres també i a Barcelona es podria fer el mateix.” La primera part la va fer Xavier Duran i la segona és meva. Es va publicar en català, en castellà i en anglès i en van fer una ressenya a Nature. La llàstima és que no s’hagi fet una nova edició perquè ara la de 2006, tot i que ja era la segona edició de la versió catalana, està obsoleta. Després em va agradar saber que es va publicar una guia científica de Sevilla i una a la ciutat italiana de Pavía, inspirades en la de Barcelona. Després vaig publicar un llibre que va rebre el Premi de Literatura Científica de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI). Jo volia parlar de temes de casos de no reconeixement en ciència, quan s’ha atribuït a algú altre alguna descoberta, o que no s’hi hagi donat importància a la seva contribució. Com que eren temes molt diferents, el nexe que vaig buscar va ser imaginar que tot eran presentacions de treballs de recerca d’alumnes a un institut. Després he anat escrivint al meu blog (https://lectoracorrent.blogspot.com/). Ara escric menys també perquè dedico molt de temps a la Viquipèdia catalana, encara que sigui anònim, perquè crec que val la pena. Si publico una biografia d’una dona científica al meu blog, només ho veuen unes quantes persones, però, en canvi, a la Viquipèdia pot arribar a més gent. És un recurs molt utilitzat i crec que als estudiants se’ls hauria d’ensenyar a participar-hi. Jo faig servir molt la Viquipèdia, però no per fiar-me d’allò que hi ha escrit, sinó per trobar referències i llavors anar a les fonts originals. Una de les coses a les quals dedico més temps és a corregir dades o a posar-hi referències, potser més que a escriure.
Quan el teu compromís et porta a la presidència
D: I enmig de tota aquesta activitat, com vas coneixer l’ACCC?
M: Quan es va fundar l’associació em sembla que al Departament de Cultura ja s’havia creat la Comissió per a la Difusió de la Cultura Científica, o una cosa semblant, on estava Vladimir de Semir. Em sembla que me’n vaig assabentar per Guerrero, que era també membre d’aquella comissió. Jo sóc, de fet, de les membres fundadores de l’ACCC. No havia publicat encara res, però ja m’interessava la comunicació científica, i per això m’hi vaig fer sòcia. Al principi hi havia molts més periodistes. Hi havia moltes universitats que tenien gabinets de comunicació; és una cosa que va sortir en aquell moment. Ara hi ha molts més periodistes que es dediquen a la comunicació corporativa. Llavors ni les empreses en tenien. Ara per poc que puguin, tenen també un gabinet de comunicació. De fet, per això es feien les reunions de l’ACCC als matins fins a 2001, quan jo vaig entrar a la Junta, perquè després alguns havien d’anar als seus diaris a treballar. Més tard les vam canviar al migdia, perquè hi havia gent que treballava als matins en la universitat i altres a la tarda en el diari, però tots havíem de parar per dinar i aprofitàvem aquell temps per reunir-nos.
D: Llavors, en quin moment vas entrar a la Junta?
M: Jo vaig entrar com a vocal amb Joaquim Elcacho de president, quan va deixar -ne la presidència Luis Ángel Fernández Hermana. A les següents eleccions vaig ser ja vicepresidenta. La vocalia no era de res en específic. L’única que era específica era la de medi ambient perquè hi havia el grup especialitzat.
D: I on us reuníeu?
M: Normalment, fèiem les reunions de la junta al Col·legi de Periodistes perquè al bar, si els hi demanaves, també et preparaven un menú, però s’havia d’encarregar. Quan van deixar de fer menjar aleshores ho portàvem preparat, me’n recordo que era quan Rubén Permuy es dedicava a la secretaria científica. Posteriorment, van començar a fer-se a Vil·la Urània, però jo ja havia deixat la presidència.
D: Quins interessos, motivacions i objectius hi havia per crear l’ACCC?
M: Doncs jo crec que va ser “el moment”, ja que és també quan es va crear l’Observatori de Comunicació Científica, el Màster de Comunicació a la Universitat Pompeu Fabra i La Vanguardia publicava aquell Suplement de Ciència tan magnífic.
D: Fer comunicació científica en català era un dels objectius des del principi?
M: Sí. De fet, als estatuts, uns dels punts principals és el català. Nosaltres vam participar, per exemple, al TermCat, en un projecte sobre terminologia catalana. Fèiem una cosa que ara ja no existeix que es deia “Antena de Terminologia”. El seu objectiu era adaptar nous termes que venen de cop i que no estan adaptats al català. Era com una xarxa on el TERMCAT preguntava als periodistes quins termes feien servir i se’n proposaven alguns altres. El mateix TermCat proposava també idees.
D: Als inicis de l’Associació hi havia més homes o més dones?
M: Més homes. Ja hi havia dones periodistes, però a les primeres reunions hi havia més homes que dones.
D: Quant temps li dedicaveu a l’associació?
M: Jo fins a 2001, quan vaig entrar a la Junta, anava als esdeveniments que m’interessaven. I també depèn de cadascú. Hi ha gent que quan li proposen estar a una Junta només perquè el seu nom surti allà, et diuen que sí, però després no participen. Si et compromets has de pensar que has de dedicar cada setmana unes hores a aquella tasca.
D: Els primers anys l’ACCC és deia Associació Catalana de Periodisme Científic però després va canviar el seu nom a Comunicació Científica. Creus que la comunicació i el periodisme són el mateix o són diferents?
M: Doncs són diferents. El periodisme és informar de l’actualitat, és una part de la comunicació. El periodista, a més, hauria de ser objectiu, encara que això no és sempre així. Una vegada em van demanar anar a un col·loqui a una emisora de ràdio sobre evolució. Era com una mena de conversa amb una persona que defensava el creacionisme. I vaig dir, “perdona, però això no seria una conversa de ciència; seria una conversa de religió”.
Explicar ciència als 90
D: En aquell moment com es feia la comunicació científica?
M: Hi havia revistes com Muy Interesante o Investigación y Ciencia que es van començar a publicar a Espanya el 1976 i el 1981. A La Vanguardia hi havia les pàgines del Lluís Daufí, molt bon comunicador de medicina. Sobre física, hi escrivia Santiago Riera Tuèbols. Aquest és un dels divulgadors clàssics.
D: A la televisió hi havia alguna cosa?
M: A part de Rodríguez de la Fuente de natura, hi havia un programa d’un farmacèutic de Barcelona, Jaume Miravitlles, però aquest era anterior. I als anys noranta em sembla que ja va començar Eduard Punset amb Redes, que al principi parlava de “redes”, o sigui d’internet.
D: I a la ràdio hi havia programes de ciència?
M: Als anys 2000 jo vaig col·laborar amb una emissora del bisbat de Barcelona, ràdio Estel. Hi havia un noi que havia estat a la Junta de l’ACCC que era periodista de professió i que durant una època feia un programa els dijous sense cobrar ni ell ni els que hi participàvem. Ràdio Estel va néixer una mica com a oposició a la COPE, que és de la Conferència Episcopal i té una agenda de dretes i molt conservadora. Eren molt més oberts i al programa aquest de ciència podies parlar d’evolució, de fecundació in vitro, etc. A mi em van convidar perquè parlés de llengua i ciència. Cada dijous anava o trucava per telèfon i parlaven de llenguatge científic, terminologia i així.
D: Com era la relació amb les institucions i els polítics dels diferents governs? hi havia suport, hi havia diferències…?
M: La veritat és que amb la Generalitat hi havia bona relació i ens havien concedit algunes subvencions. També donaven suport al premi Joan Oró. Amb l’Ajuntament teníem molt bona relació quan hi va ser regidor Vladimir de Semir. També vam aconseguir alguna subvenció de la FECYT.
D: Com va ser Joan Guitart com a conseller de Cultura? I Joan Clos com a alcalde?
M: Joan Guitart va ser un dels millors consellers que ha tingut el Departament de Cultura. Era d’aquells que creia que la ciència hauria de ser part de la cultura. Ell va ser qui va crear la Comissió per a l’Estímul de la Cultura Científica. Van fer una exposició sobre segells de ciència i més tard van organitzar unes trobades on hi havia científics, humanistes i filòsofs que es reunien un parell de dies a Sitges un cop d’any. A mi, un any m’hi van convidar i va ser molt interessant. Recordo que vaig conèixer Raimon Panikkar, el filòsof. Al següent conseller sembla que ja no li va interessar el tema i la comissió va quedar sense activitat fins que es va suprimir durant el govern de Maragall. Amb l’alcalde Joan Clos, que era metge, vam fer el 1997 una trobada al Col·legi de Periodistes. Ell deia que havíem de potenciar Barcelona com a “ciutat del coneixement” i posava com a exemple la ciutat de Manchester. Al seu moment, Manchester va servir d’exemple a Barcelona durant la Revolució Industrial per l’impuls de la indústria tèxtil. Ara Barcelona també estava deixant de ser una ciutat industrial i es deia que l’economia havia de basar-se en el coneixement i la ciència. És quan van sorgir tots aquests centres de recerca com el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona o l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica i quan es va crear el districte del 22@.
D: També et volia preguntar pel Consell Català de Comunicació Científica (C4). Hi vau estar implicats?
M: No recordo l’any que es va crear, però era una iniciativa de la FCRI que va començar amb Eduard Punset. A l’ACCC ens vam quedar una mica sorpresos primer, perquè quan van dir els objectius, semblaven els mateixos que tenia la nostra associació. El que passa és que Punset pensava que s’havia de fer com ell ho deia i al final va quedar una mica congelat. L’última reunió que jo recordo és una amb el president Puigdemont, cap a l’any 2016. I de fet, crec que no n’hem fet cap més.
D: Clar, un altre tema aquí és l’internet. Es feia servir com a eina de comunicació científica?
M: Jo vaig entrar a Internet a finals de 1994, en el primer proveïdor privat que hi va haver a Espanya, Servicom. Ho havia vist a les universitats, però encara no a les cases i vaig anar a una presentació perquè em va interessar moltíssim. Servicom era un lloc on entraves i hi havia fòrums de debat, xats de temes diferents. Una amiga meva, a la qual estic molt agraïda, em va regalar el mòdem. Llavors la periodista Carme Peiró, que treballava a Servicom, em va proposar crear el fòrum Biologia i Societat; no em pagaven, però jo no pagava tampoc res per l’ús de la xarxa. Allà jo escrivia sobre temes d’actualitat que m’interesaven, la gent hi deixava comentaris i es feia un debat. Després hi havia una part que es deia “Biblioteca” on es publicaven uns articles més llargs. Clar, tot això s’ha perdut. La FCRI va crear una plataforma amb articles interessants que es deia Talent, però de cop ho van eliminar. També vaig estar col·laborant amb el diari Barcelona Digital que aleshores dirigia Cristina Ribas. Allò també va desaparèixer. I també vaig publicar algun article al web del Luis Ángel Fernández Hermana, en.red.ando. La revista El Temps, que en aquell moment dirigia Vicent Partal, el periodista de VilaWeb, va ser un dels primers mitjans que va començar a usar internet.
D: I quan es va crear la llista de l’ACCC?
M: També va ser molt interessant. Podies comunicar, opinar, crear debats amb altres persones. Hi havia més debats que ara, que la majoria és informació. De fet, va haver-hi una època quan Fernández Hermana era president, que es va intentar separar el que era la informació de premsa i la llista. Però al final es va deixar tot junt, perquè a la gent el que li interessava era la llista.
Seguint la pista de Joan Oró
D: Durant el teu període de presidència es va aconseguir l’emissió del segell de Correus dedicat a Joan Oró. Com es va fer?
M: El segell vam demanar-lo després de rebre una carta del senyor Miquel Fortea, un químic jubilat aficionat a la filatèlia. Proposava que demanéssim l’emissió de dos segells, un dedicat a Joan Oró i l’altre a Ramon Margalef. A mi em va semblar molt bona idea però, per ser prudents, i com que nosaltres ja teníem el premi Joan Oró, vam decidir demanar en principi només aquest. Vam quedar en demanar l’altre més endavant, però malauradament mai va ser així. El doctor Margalef mereixeria un segell. El senyor Fortea em va posar en contacte amb una dona d’una associació filatèlica de Ripoll, Carme Font Freixes, que em podia explicar com s’havia de fer la proposta. A més de fer la petició a Correus, convenia enviar-ho també a la ministra de Foment i a altres persones o entitats perquè hi donessin el seu suport. Vam preparar i enviar un model de carta i un dossier bastant gruixut amb molta informació sobre Joan Oró: el seu currículum, les seves publicacions i articles que parlaven d’ell. Al 2007 Correus va aprovar la nostra petició, però per sortir el 2008 en una sèrie de segells compartida amb altres personatges. A Lleida hi ha una associació de filatèlics que es van posar en contacte amb mi i em van demanar, ja que el doctor Joan Oró era de Lleida, que es fés la presentació del segell a la seva seu a Lleida, però finalment es decidir fer-la a la universitat.
D: A quines entitats vau enviar la carta de suport per al segell de Joan Oró?
M: Ho vam enviar a la Facultat de Química de la Universitat de Barcelona, a l’Institut Químic de Sarrià, a la Fundación Príncipe de Asturias, a Lluís Calvo, que era el cap del CSIC a Barcelona, a Federico Mayor Zaragoza i a d’altres. La petició la vam enviar el desembre de 2006 perquè durant el primer trimestre de 2007 decidien els segells que es farien pel següent any.
D: Com va ser l’acte de presentació del segell?
M: Això no sé si ho saps, però amb el segell Correus va cometre una equivocació. Quan surt un segell, a Correus fan el “sobre de primer día”, un sobre especial amb algun dibuix i un mata-segells amb la data en què ha sortit. Durant la presentació jo mirava el dibuix que hi havia al sobre i pensava: “què malament han dibuixat el doctor Oró”, fins que em vaig adonar que no era Joan Oró, sinó el bioquímic Stanley Miller. Joan Oró i Stanley Miller són considerats els pares de la química prebiòtica; Miller és el primer que va aconseguir sintetitzar aminoàcids al laboratori el 1953 i després Oró va fer el seu experiment de la síntesi de l’adenina, un component dels àcids nucleics, a l’any 1959. Posteriorment, ells van tenir molta amistat. En cert moment els vaig dir a la filla i la vídua de Joan Oró: “Mireu aquest dibuix. No us sembla que aquest és Stanley Miller?” I totes dues em diuen: “Sí, és veritat!”. Nosaltres havíem demanat sobres del primer dia per als socis i després de la presentació me’ls vaig endur a Barcelona. A Correus, en assabentar-se de l’error, volien que els tornessin els sobres per fer-ne de nous. L’ACCC encara no els havia enviat, però els vam dir que ja estaven enviats i els de l’associació de filatèlics també es van quedar uns quants. És una cosa curiosa. Jo crec que el dibuixant devia anar a Google Images i posar “Joan Oró” i com que han fet coses junts segurament va triar el primer dibuix que li va sortir sense contrastar-ho. Després, el dia 16 de juliol van treure els nous sobres als quals continuava posant “Primer dia”, però ja havia passat un mes i mig.
D: I quants anys es va fer el premi Joan Oró? Perquè es va deixar de fer?
M: Segurament al web pots trobar informació de totes les edicions. Es va deixar de fer per falta de pressupost, tot i que és un premi que no necessita molts diners. Les primeres edicions es van fer amb subvenció de la Generalitat i en el jurat hi havia un representant del Departament d’Universitats i Recerca. Quan va venir la crisi econòmica del 2008 van deixar de donar subvencions i el premi va deixar de convocar-se. Quan Cristina Ribas era presidenta, va poder recuperar-lo un any subvencionat per Aigües de Barcelona, però van posar una modalitat relacionada amb la contaminació de l’aigua i aquell va quedar desert. Potser van pensar que no valia la pena col·laborar si la modalitat que els interessava quedava deserta i es va aturar. Ara hi ha converses amb la Fundació Oró. De fet, jo ara sóc membre del patronat de la Fundació Oró i desitjaria que el premi es tornés a convocar.
