Hypatia I, un viatge a Mart sense sortir de la Terra

Post de la sòcia: Carla Conejo González

La tripulació ‘Hypatia I’ som un equip de 9 dones catalanes vinculades a la ciència que a l’abril de 2023 vam viatjar a la Mars Desert Research Station, al desert de Utah als Estats Units, per a realitzar una missió anàloga de 15 dies amb l’objectiu de simular un futur assentament a Mart. Les protagonistes de la història que avui us vull explicar són l’astrofísica i comandant de la missió Mariona Badenas, la matemàtica Ariadna Farrés, la biòloga Laia Ribas, la física Neus Sabaté, l’enginyera aeroespacial Cesca Cufí, la periodista Núria Jar, i jo mateixa, Carla Conejo, com a divulgadora científica i oficial executiva de la missió.

Una de les vivències més especials, alhora que espacials, d’una missió anàloga són les sortides extravehiculars. També conegudes com a EVA, eren les sortides que realitzàvem fora de la base, una o dues vegades al dia, per a abordar alguns objectius dels nostres projectes científics. Encara que amb vestimenta espacial i amb la visió i la mobilitat limitades, les EVA també eren l’únic moment per moure’ns per un espai obert exterior. I això, després de diversos dies confinades en un espai reduït, privades dels luxes de la Terra, dotava aquest instant de molts detalls que acostumem a ometre quan ens pregunten per aquesta experiència.

Així doncs, m’he permès la llibertat de recordar-los i de posar al servei de la divulgació científica aquesta breu història ficcionada sobre la tripulació ‘Hypatia I’.

Un tresor a Mart

La Cesca tanca la porta de l’airlock i es fan uns segons de silenci mentre ens mirem a través del vidre del casc, una mica ratllat de tantes vegades que s’ha utilitzat. L’airlock és la cambra entre l’habitacle i l’exterior, on durant 5 minuts hem de simular el procés de despressurització per a poder sortir de la base. Cadascuna va carregada amb els seus estris de treball: la Neus va enfundada amb el seu cinturó d’eines i un martell, la Laia porta un kit de recollida de mostres, l’Ari un mapa i una llibreta, i jo un dron. Sortim a l’exterior amb propòsits diferents, però amb el compromís d’ajudar-nos entre nosaltres i treballar sempre en equip. En aquesta sortida, l’Ari és l’EVA Leader. Això vol dir que és la responsable de comunicar-se amb la base, on la Cesca espera a l’altre costat de la ràdio. Des de darrere la porta, aquesta fa una última comprovació de les comunicacions: «Base a EVA, em sentiu?». L’Ari respon: «Loud and clear». A continuació, Rocket Man d’Elton John comença a sonar pels auriculars de la ràdio, en el que s’ha convertit en un ritual des que va començar la missió. Amb música, els 5 minuts d’espera passen més ràpid. Avui no ballem; tan sols escoltem la cançó, cadascuna sumida en els seus pensaments o sucumbint al cansament d’aquests dies, en què hem dormit poc i malament.

And all this science
I don’t understand
It’s just my job five days a week

A Rocket Man

A Rocket Man

«Despressurització completada. Que tingueu una bona sortida!». La Cesca ens fa tornar a tocar dempeus a “Mart”. Obrim la porta de l’airlock, que va una mica dura, i ens dirigim al rover que ens ha estat assignat. Els rovers són els vehicles que ens permeten moure’ns per a explorar el territori al voltant de l’estació. En total n’hi ha quatre, i cadascun porta el nom d’un dels vehicles robotitzats que s’han enviat al planeta vermell per a explorar la seva superfície. Avui agafem el Curiosity i el Perseverance, que són els que es van enviar en les missions de 2012 i 2020, respectivament [1,2]. Desconnectem els vehicles del corrent i, abans d’arrencar, informem a la base de les hores d’ús total i el nivell de bateria de cadascun d’ells.

«Curiosity a Perseverance, sortim primeres. Confirmeu?», ens diuen la Neus i la Laia. «Rebut. Endavant», contestem l’Ari i jo. Aquí fora només ens podem comunicar entre nosaltres a través de les ràdios, una mena de Walkie Talkies professionals. L’escafandra que portem ens limita la visió i la mobilitat, i ens aïlla sonorament perquè té un sistema de ventilació que fa molt soroll. Així que hem entrenat una sèrie d’estratègies per a fer més eficient la comunicació entre nosaltres.

Fem marxa enrere amb el nostre rover i ens col·loquem a continuació del de la Laia i la Neus, que ens esperen. Les avisem que ja poden engegar la marxa. Conduïm a baixa velocitat per a reservar el màxim de bateria i, mentrestant, totes aprofitem per a fixar la vista lluny i gaudir del paisatge marcià. El desert de Utah és un indret àrid, amb una orografia i geologia que recorden a Mart. És ple de roques i planícies ataronjades per la seva composició i morfologia rica en materials ferrosos. Són precisament aquests materials els que interessen a la Neus per al seu experiment.

La Neus és física i treballa en el camp de les bateries. En un futur assentament humà al planeta vermell serà necessari poder generar energia per a fer funcionar tots aquells equipaments que permetin la subsistència de la vida, el que es coneix com Life Support Systems [3]. La Neus està dissenyant unes bateries que funcionin amb el ferro que podríem trobar a Mart [4]. És per això que surt a trobar roques, tals com l’argil·lita, que presentin un comportament ferrós i que siguin candidates a ser el substrat de generació d’energia de les seves bateries.

Seguint les seves indicacions, fem una primera parada i baixem dels rovers. L’Ari assisteix la Neus quan aquesta troba un espècimen d’interès, que posen dins d’una bossa hermètica abans d’etiquetar-la. Ara la Neus ja ha après a triar el tipus de roques que li seran d’utilitat, però al principi de la missió tornava carregada de pedres fins a les orelles que, tot i ser ben vermelles, no tenien la composició desitjada.

La Laia s’ha quedat dempeus inspeccionant el terreny i es comunica amb mi per a indicar-me que aquest també podria ser un bon lloc per recollir mostres pel seu experiment. Em demana que l’acompanyi uns metres més enllà, on sembla que hi ha un canvi en el terreny i s’observa el que seria el curs d’un riu assecat. Avisem a la Neus i l’Ari que ens allunyarem i que en 30 minuts ens comunicarem per ràdio si perdem el contacte visual amb elles. Camino, a bon ritme, darrere la Laia.

Al cap d’una estona, no només hem perdut el contacte visual, sinó que tampoc les sentim per la ràdio. Anotem al mapa l’últim punt on hem estat en contacte, i seguim. «Laia, podríem agafar algun tomàquet cherry pel dinar?». Li pregunto perquè la Laia també és la responsable de l’hivernacle, i avui em toca cuinar amb la Mariona. Cada un parell de dies cuinem juntes –ho he organitzat d’aquesta manera–, i així aprofitem per a coordinar aspectes logístics del dia a dia de la missió. A més, la Mariona és molt gourmet i cuinar amb ella és un èxit assegurat, tot i només disposar d’aliments deshidratats i enllaunats. Encara que els plats resultants no siguin massa apetitosos, sempre els millora un topping fresc, que assaborim amb delit.

Per la seva banda la Laia, com a biòloga, ha dissenyat un projecte educatiu per a acostar als infants una de les grans preguntes de la humanitat: hi ha vida a Mart? [4]. Amb aquest projecte pretén donar-los eines per a respondre-la i així despertar la seva curiositat per la ciència. En aquesta sortida, la Laia està recollint mostres de diferents punts del planeta vermell i, amb un kit comercial de laboratori, intenta detectar la presència de bacteris i microorganismes. És a dir, de vida.

Ens aturem en un punt del camí i ens asseiem a terra per a treballar amb més comoditat, però els cinturons de l’escafandre ens segueixen tibant per tots costats. L’ajudo a omplir de sorra un parell de bosses hermètiques, que etiqueta amb el nom i les coordenades del lloc d’on l’hem extret. També aprofito per a fer-li alguna fotografia i gravar-la mentre recull les mostres, amb la idea de generar material per explicar el projecte. Juntament amb la Núria, que és periodista, m’estic encarregant de documentar la missió. Ella treballa a la ràdio i tot el dia va amunt i avall amb el micròfon, generant records sonors d’aquesta experiència. Jo, en canvi, faig fotografies i vídeos amb l’objectiu de tenir recursos per a acostar els nostres projectes científics a la societat.

Una mica cansades, tornem al punt on es troben la Neus i l’Ari i els proposem fer el que hem batejat com a “vermut virtual”, o el que és el mateix, un kit kat o un break. Un descans, al cap i a la fi. Ens asseiem a terra i ens reclinem lleugerament sobre l’escafandre, tot prenent el sol. Tanco els ulls un moment, però la calma i el silenci duren poc. La Laia comença a riure per la ràdio, intentant dir-nos alguna cosa que no entenem, però que clarament li fa molta gràcia. De sobte, «Base a EVA, em rebeu?». És a la Cesca que fa un check per a saber que va tot bé. L’Ari li respon aguantant-se el riure: «Loud and clear. Hem fet un primera parada abans de Kissing Camel Ridge per a recollir mostres. Ara estem fent un descans i en una estona ens dirigim a Robert’s Rock Garden per a la segona parada» [5]. Al cap d’uns segons, la Cesca respon «Rebut». Totes esclatem a riure, sense saber ben bé per què. No podem parar i, quan finalment ho fem, la Laia ja no recorda per què reia… Tant és. Per a mi, són aquests moments els que fan que, malgrat estar aïllades enmig d’aquest desert inhòspit, no ens sentim mai soles.

Arranquem de nou els rovers i comprovem que tenim suficient bateria per a arribar al següent punt. Conduïm fins a travessar una carena de muntanyes. A l’altre costat hi ha un turó aïllat que l’Ari ha escollit com a localització on organitzar un exercici d’orientació per a la tripulació. A Mart no existeix el sistema GPS i, per tant, ens caldria utilitzar altres estratègies per a navegar pel terreny. I això és el que farem en uns dies. Però abans, m’ha demanat que l’acompanyi en aquesta sortida per a prendre algunes imatges aèries de la zona i poder generar els mapes de l’exercici. Busco un terreny pla i ampli per a poder enlairar l’Ingenuity, que és com hem batejat el dron de la tripulació, en honor al petit helicòpter que va arribar a Mart amb el rover Perservance [6]. «And… Take Off». La visibilitat a través del casc es complica quan has d’observar a dalt i a baix contínuament per a localitzar el dron i mirar el comandament. Així doncs, l’Ari m’ajuda a mantenir el contacte visual permanent amb l’Ingenuity i m’informa quan aquest s’allunya massa. Amb el dron als 100 metres d’altura, busco els punts exactes que ella m’ha indicat i els prenc fotografies. Objectiu aconseguit! Però, de sobte: «Carla, no veig el dron! L’he perdut darrere aquella muntanya…». Després d’unes quantes maniobres, jo tampoc soc capaç de localitzar-lo. La imatge del comandament s’ha bloquejat i només queda un 20% de bateria. «Ari, el faré tornar en mode automàtic, no ens podem arriscar a perdre’l i haver-lo d’anar a buscar. No ens queda bateria suficient als rovers, no arribaríem a la base. I si el deixem tota la nit a la intempèrie, potser no torna a funcionar més.». El comandament fa «Pip, pip, pip» sense parar, però seguim sense veure l’Ingenuity. De sobte, la Neus: «Allà, allà, ja ve… Ufff». Ni me n’havia adonat, però una suor freda em xopa el cos i, de sobte, tinc fred. «Carla, estàs bé?», em pregunta l’Ari per la ràdio, amb el polze de la mà cap amunt. Li retorno el gest i pugem als rovers.

Tornant en silenci, sento com la panxa se’m queixa de gana. Portem més de 2 hores fora de la base. També tinc set, molta set. Però estic molt satisfeta; al final tot ha anat bé. Cada vegada ho fem millor. Ens coordinem millor, ens comuniquem millor i ens ho passem millor. I ara que tot va tant rodat, ja estem arribant al final d’aquesta aventura. Amb els rovers refem el camí fins a la base, resseguint la mateixa ruta que vàrem recorre per a arribar-hi per primera vegada. Amb nervis, il·lusió i jet lag, aquell dia havíem conduït més de 3 hores de Colorado a Utah. Anàvem amb les finestres abaixades amb “Life on Mars?” de David Bowie a tota castanya mentre creuàvem el desert. La cançó em torna mentre arribem a l’estació. M’envaeixen els records acumulats d’aquests últims dies i se’m desordenen, fruit de la intensitat i el cansament. I em pregunto, què passarà pel cap a les noies en aquests llargs moments de silenci durant les EVA, quan cap de nosaltres parla per la ràdio, quan només ens comuniquem amb la mirada, i tanmateix ens entenem?

A través de la finestra, ja ens saluden des de dins la Cesca, la Mariona i la Núria, que ens esperen amb candeletes per dinar. Creuo els dits perquè la Laia ens deixi agafar algun tomàquet cherry de l’hort. I després farem el cafè i xerrarem de ciència, i també de la vida a Mart, la nostra aquí, tan lluny de la realitat i tan a prop de la felicitat. I penso, si no són les coses que no hem explicat les que fan d’aquesta experiència un tresor.

Referències

1. Pàgina web de la ‘Mars Curiosity Rover Mission’ de la NASA (2012): https://mars.nasa.gov/msl/home/
2. Pàgina web de la ‘Mars 2020 Perseverance Rover Mission’ de la NASA (2020): https://mars.nasa.gov/mars2020/
3. Pàgina web sobre ‘Life Support Systems’ de la NASA: https://www.nasa.gov/content/life-support-systems
4. Informació addicional sobre els projectes científics realitzats en el marc de la missió ‘Hypatia I’: https://hypatiamars.com/research/
5. Enllaç a un mapa dels voltants de la Mars Desert Research Station per facilitar al lector la localització del relat: https://drive.google.com/file/d/15Gif9L83Qx7nHHfXjyvlwqssU9yy2gby/view?usp=sharing
6. Pàgina web del ‘Mars Helicopter’, enviat al planeta vermell amb la missió ‘Mars 2020 Perservance Rover Mission’ de la NASA (2020): https://mars.nasa.gov/technology/helicopter/

Totes les imatges d’aquest article han estat realitzades durant la missió ‘Hypatia I’ a l’abril de 2023. Aquestes estan protegides per drets d’autor i pertanyen a l’Associació Hypatia Mars. Per a qualsevol sol·licitud d’ús o llicència, si us plau, posa’t en contacte amb contact@hypatiamars.com.