El passat 3 de novembre, l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC), com a membre del consorci europeu que conforma el projecte Horitzó Europa ENJOI, va reunir cinc experts en periodisme científic en una taula rodona organitzada en el marc del congrés internacional Science Journalism Forum 2022 per debatre i intercanviar les seves experiències sobre la comunicació científica d’excel·lència als països de llengua castellana.
ENJOI té per objectiu trobar els principis, estàndards i indicadors d’una comunicació científica d’excel·lència a Europa.
Però, què és la comunicació científica d’excel·lència?
Miriam Rivera, responsable de comunicació de l’ACCC i moderadora de la sessió, va donar la benvinguda als ponents que van formar part de la taula rodona i va llançar la primera pregunta: Com definiríeu la comunicació científica d’excel·lència i en què consisteix i quina obra o reportatge d’excel·lència destacaríeu?”.
Sofia Cabrera, doctora en lògica i filosofia de la ciència de Salamanca i directora del projecte de divulgació científica a l’Escola Superior Politècnica Litoral del Guayaquil-Equador, va explicar que la comunicació de la ciència és un procés, una forma de generar nous models de comunicació creatius, democràtics i participatius per vincular a la societat de manera horitzontal: “No només cal que coneguin la ciència, sinó que hi participin en procés científic i siguin crítics per identificar què funciona i què no”. Cabrera ens parlà sobre el projecte “Indómita”, un mitjà nadiu digital que informa sobre la salut de les dones i les seves problemàtiques.
Javier Cruz, físic mexicà i periodista científic amb trenta anys d’experiència als mitjans i professor de la UNAM, va remarcar que el periodisme científic d’excel·lència ha d’estar regit per dos punts essencials: un contingut de ciència clar i protagonista i una bona prosa periodística per poder explicar una història interessant i rellevant. En aquest sentit, va destacar el treball “La evidencia por delante”, una columna d’opinió publicada a Pie de Página per la periodista Aleida Rueda, que exemplifica evidències científiques amb una prosa periodística excel·lent.
Marcos Valverde, periodista veneçolà especialitzat en ciència i medi ambient, redactor d’armando.info i un dels autors convidats a l’última edició de PerCientEx, va destacar la importància de la lluita contra la desinformació i la censura de la ciència, i apostà per un periodisme de rigor en un país en dictadura. “És important idear formes d’arribar a la població en països amb pobresa com Veneçuela”, ens explica Valverde, tot coincidint amb Cabrera. Va destacar els projectes finalistes presentats a la darrera edició dePerCientEx, com “Infertilitat, l’altra cara de la maternitat”, de Lara Bonilla, i “El año de la ciencia”, de Patricia Fernàndez de Lis, per ser projectes amb interès científic i social tractats amb gran sensibilitat.
Pampa García, periodista científica, directora del Science Media Center Espanya de la FECYT i membre de la junta directiva de l’Asociación Española de Comunicación Científica, va exposar la seva visió de com es viu a Europa, i més especialment a Espanya, el periodisme científic: “El periodisme de ciència és primerament periodisme i després ciència. És important explicar les històries des d’un enfoc crític”. El periodisme científic ens explica la part bona i dolenta de la ciència. S’ha d’explicar allò que passa perquè està en el debat públic: ”El periodisme científic té l’obligació d’oferir informació contrastada i no esbiaixada de la ciència a la societat, sense caure de l’equidistància”, apuntà García. Finalment, va assenyalar el reportatge del New York Times “Half the World Has a Clitoris. Why don’t Doctors Study It?” per com enfoca el tema, “fugint del sensacionalisme i apostant pel rigor”.
Per últim, Valentina Raffio, periodista italiana especialitzada en ciència, salut i medi ambient, actualment redactora de El Periódico de Catalunya, va declarar que el periodisme d’excel·lència ha de ser una eina útil per a la societat, per a entendre què passa al nostre voltant: “La utilitat és un concepte clau perquè es refereix no només al tipus d’informació, sinó al rigor, una forma de crear connexions amb la societat mitjançant l’empatia”. A més, va destacar l’article de El País “Un salón, un bar y una clase: así contagia el coronavirus en el aire” perquè respon a una pregunta que la societat tenia en el context de la pandèmia des del rigor i amb una narrativa molt pròxima al lector.
Quins són els reptes als quals s’enfronta el periodisme científic?
A continuació, Rivera va preguntar als ponents: “Hem parlat de les bones pràctiques del periodisme científic i d’exemples d’excel·lència, però creieu que es compleixen sempre, aquestes pràctiques? Què haurien de millorar i a quins reptes s’enfronten els periodistes per fer-ho, específicament als vostres territoris?”
Raffio va concordar amb els criteris que els seus companys van exposar durant la primera qüestió sobre les bones pràctiques i va remarcar que “no sempre es poden complir”. El periodisme es troba en crisi de credibilitat, recursos i estructura. Els temes de ciència no solen ser les primeres apostes ja que el periodisme científic requereix molts cops d’inversions de temps que les redaccions dels mitjans no volen afrontar. A més, s’enfronta al problema social de la immediatesa en la informació i la difusió de temes controvertits, però no dels bons.
Garcia va destacar que un dels afers principals és la precarietat dels contractes: ”Actualment, la major part del periodisme científic és reactiu. Falta informació a causa del temps de realització. Això afecta a la qualitat dels reportatges científics”. Un altre problema és la importància que se li dona en l’actualitat a la quantitat de clicks per sobre del rigor i la informació contrastada.
A Llatinoamèrica, Cruz remarcà “la necessitat de recuperar cert nivell de complicitat amb el lector”. D’aquesta forma, es podria tornar a connectar amb la societat a través de la informació rigorosa. Això conduiria a una millora en les condicions de producció del periodisme científic.
Cabrera va explicar que a l’Equador, un país on no es parla sobre ciència i tecnologia, no n’hi ha un espai concret en els mitjans. Des de Veneçuela, Valverde va subratllar que “és important separar els nostres ideals del treball que estàs realitzant, per visualitzar-ho en perspectiva i no perdre l’evidència científica”.
Què passa amb la falta d’especialització en periodisme científic?
Primerament, Cruz va voler marcar una clara diferència entre divulgació i periodisme científic, ja que alguns cops es poden arribar a confondre, tot coincidint amb García en que “és diferent formar a un periodista sensacionalista, d’esports o d’economia que a un periodista científic, i això s’ha de tenir en compte a les universitats, les quals han d’oferir recursos per reconèixer les bones pràctiques”. En el cas de Veneçuela, Valverde va remarcar que “el treball del periodista hauria de ser un servei públic per a tot el món independent de la seva condició socioeconòmica, i que es pugui accedir a una informació rigurosa sense tenir que sotmetre’s a la dictadura del clic”. A més, va assenyalar la falta de professionalització i formació en periodisme científic a Veneçuela. Cabrera va destacar, per últim i en referència a l’Equador, que “saber reconèixer on estan les mancances ajuda a focalitzar les necessitats en l’educació”.
García va fer un resum de la situació de la formació en periodisme científic a Espanya i de les opcions que n’ofereixen les diverses universitats del país: “El problema no és el dèficit de formacions, sinó la formació deficitària que se s’ofereix”. La veritable formació és aquella que obtens treballant dia a dia en redaccions de mitjans, de la mà d’una bona editora, encara que hi ha un llarg camí per millorar condicions de les pràctiques i beques poc remunerades. Finalment, Raffio, molt alineada amb Garcia, ressaltà que “més enllà de la formació, l’important és tenir sentit crític i les eines necessàries per saber com fer el teu treball”.
Està el periodisme llatinoamericà influenciat per l’eurocentrisme?
Els assistents en línia van preguntar quin és l’impacte de l’eurocentrisme en la narrativa llatinoamericana. En aquest punt, Sofia va posar d’exemple el treball amb la població indígena, des de la interculturalitat, per incloure’l dins del discurs periodístic. Per això és important “fer globals les històries locals”, com apuntà Cabrera. Cruz va indicar la necessitat de crear agendes científiques pròpies per deixar de dependre’n de les exteriors. En últim lloc, Valverde va aclarir que gràcies a les bones pràctiques periodístiques s’ha vist disminuïda la pràctica eurocentrista, tot i que encara falta un llarg recorregut per sortir-ne.
La moderadora va preguntar a les ponents europees quin paper ocupen els gabinets institucionals i les UCC+i a l’hora de contribuir a un periodisme científic de qualitat. García va respondre que gràcies als projectes de les UCC+i “ha millorat el flux d’informació científica i la comunicació, ja que fan una tasca prèvia valuosa abans que n’arribi als mitjans”.
Què els hi demanaries als reis mags per millorar el periodisme científic en un futur?
Per acabar, es va preguntar als ponents quines millores i reptes s’haurien de dur a terme per millorar el periodisme científic en un futur. Raffio va convidar als mitjans i institucions que aposten per nous formats, que ofereixen més recursos i més temps, i finalment que confiïn en fer treballs de periodisme científic d’excel·lència. També va fer una crida a valorar més el bon periodisme i, al mateix temps,empatitzar més amb el lector i adaptar-se als nous formats comunicatius.
Cruz va demanar un periodisme científic sense ànim de lucre i orientat a la investigació, la formació i la pràctica. Valverde va emfatitzar la necessitat de més temps per realitzar treballs amb criteri, la qual cosa implica llegir i revisar amb tranquil·litat. Per acabar, Cabrera va demanar apostar pels nous formats i les xarxes socials per poder arribar a noves audiències i generar empatia amb el lector. Finalment, va indicar que “necessitem que les universitats i institucions desenvolupin projectes de comunicació i periodisme científic d’excel·lència tenint en compte les bones pràctiques”.
Els ponents van concloure que el periodisme científic d’excel·lència té la responsabilitat d’oferir al públic informació rigorosa i contrastada dels successos del món. Per aquesta raó és important definir uns criteris de bones pràctiques i cenyir-se a ells, per evitar caure en el sensacionalisme. Reconèixer i premiar els treballs d’excel·lència ajudarà a crear nous models representatius en periodisme i comunicació de la ciència.
