Les organitzacions que duen a terme debats, taules rodones, tallers, cursos, actes, webinars, etcètera requereixen regularment la participació de periodistes científics per actuar com a ponents, moderadors o docents. Hem notat amb sorpresa una tendència creixent a què se sol·liciti la nostra participació de forma gratuïta o amb honoraris ridículs, amb arguments inconsistents com la “visibilitat” que ens proporcionaria l’acte o que els altres ponents no cobren. Davant d’aquesta situació, voldríem deixar clars alguns fets, que haurien de ser obvis:
- La participació en un acte requereix un temps per preparar-se i per participar-hi. Això és treball i es paga. Ser ponents en actes i simposis pot formar part d’allò pel qual científics i altres professionals reben el seu sou, però no forma part de la feina dels periodistes científics (que consisteix en produir informació per a un o més mitjans) i llavors s’ha de remunerar. Això es refereix no només a les tasques de ponència o didàctica, sinó també a les de moderació, en les quals qui presenta no és un bust parlant sinó algú que aporta el seu coneixement, enfocament i talent.
- A més de la feina, els periodistes científics aportem la nostra experiència i coneixements, que són fàcilment comprovables en les nostres publicacions. Som un col·lectiu petit que porta a terme una tasca especialitzada, així que aportem coneixements específics que tenen un valor molt alt, i això hauria de reflectir-se en una remuneració adequada.
- La petició de treball gratuït o mal pagat és especialment greu si es planteja a un freelance, la remuneració del qual depèn dels encàrrecs que assumeixi. En aquest cas, el que se li demana és equivalent a treballar i perdre diners a la vegada, ja que el temps que inverteixi en preparar i acudir a un acte descompta del seu treball remunerat.
- La petició de treball gratuït no és acceptable tampoc per a un periodista de plantilla, per algunes de les raons ja exposades, i perquè a més generaria una asimetria injustificada amb els companys freelance.
- Les organitzacions que busquen l’experiència i els coneixements dels periodistes científics han de destinar a això uns recursos corresponents al valor que persegueixen. Sense pagar, o pagant miserablement, difícilment aconseguiran qualitat. Finalment, això no els beneficia ni a elles, ni a l’audiència.
- Oferir o acceptar encàrrecs gratuïts o mal pagats fomenta una espiral de treball cada vegada menys digne. Entrar en aquesta dinàmica, per part de les organitzacions o de les persones que accepten les seves ofertes, resulta en un perjudici per al periodisme científic.
- Treballar gratis per a una organització generaria un greuge comparatiu amb altres organitzacions que demanessin el mateix i rebessin una negativa. Això generaria una infinitat de malentesos. Per això, no pot ser de cap manera un fet normal.
- Una persona pot intervenir sense remuneració en actes de l’organització a la qual pertany, com a part dels seus compromisos laborals. També pot dur a terme treball voluntari per a una organització benèfica, una associació de la qual formi part, un grup de joves, una entitat en la qual tingui un interès especial, etcètera. No obstant, això és una excepció, que ha de sorgir de la pròpia persona, no quelcom que es pugui demanar o exigir per defecte.
Aquest text és el resultat d’una conversa digital entre un grup de periodistes científics/ques. En ordre alfabètic de cognom: Ángela Bernardo, Michele Catanzaro, Laura Chaparro, Marta Espar, Pere Estupinyà, Pampa García Molina, Mónica G. Salomone, Anabel Herrera, Núria Jar, Federico Kusko, Antonio Martínez Ron, Jesús Méndez, Toni Pou, Valentina Raffio, Cristina Sáez, Javier Salas i Antonio Villarreal García.
