El passat 27 de febrer es va celebrar la III Jornada de l’Observatori PerCientEx (Periodisme Científic d’Excel·lència) a les instal·lacions de CosmoCaixa. Durant l’esdeveniment, vam conversar amb els autors de tres reportatges científics d’excel·lència a nivell internacional.
Michele Catanzaro, coordinador de PerCientEx i periodista a El Periódico, va iniciar la Jornada tot agraint la seva feina i assistència als ponents, als organitzadors, a l’ACCC i a les entitats col·laboradores de l’esdeveniment, “la Caixa”/CosmoCaixa i la Fundació Dr. Antoni Esteve.
L’objectiu de PerCientEx és trobar les bones pràctiques que condueixen a un periodisme científic d’excel·lència i donar reconeixement als seus autors i autores. “Això pot servir d’inspiració als nous periodistes i fomentar noves formes de crear reportatges”, comentà Valentina Raffio, coordinadora de PerCientEx i periodista a El Periódico. En aquesta edició de l’Observatori PerCientEx s’han seleccionat 40 nous treballs de periodisme científic d’excel·lència que s’han afegit a la seva base de dades. Es tracta d’obres periodístiques ja guardonades per altres premis i beques, amb formats innovadors, en els quals s’han trobat una sèrie de característiques comunes que els fan excel·lents. A la jornada del 27 de febrer, es van presentar tres d’aquests treballs, corresponents a les categories de salut, medi ambient i ciència.
“Anar més enllà de les notes de premsa, clau en el periodisme d’excel·lència”
En l’àrea de salut, Núria Jar va conversar amb Júlia Bestard, periodista científica, professora de la Universitat de Barcelona i responsable de comunicació de l’Institut d’Investigació del Sida IrsiCaixa, sobre el reportatge “Cuando el médico se convierte en paciente” (lavanguardia.com), “guardonat amb el Premi de Periodisme Concha García Campoy a la categoria de premsa. La peça tracta sobre tres metges que van canviar la seva concepció sobre la medicina després de patir tres malalties greus com són la síndrome de Guillain-Barré, l’encefalitis autoinmune anti-NMDA i el càncer de pàncrees: ells són Àlvar Agustí, Domingo Escudero – tots dos de l’Hospital Clínic – i Manel Escobar, de l’Hospital Vall d’Hebron. “La seva experiència els va dur a impulsar nombroses plataformes per donar veu als pacients”, exposa Jar.
La periodista va cuinar aquest reportatge a foc lent, i és que les primeres peces van ser treballades per a ràdio i no incloïen tots tres casos, els quals va anar descobrint en diferents moments. “El repte va ser com enllaçar tres històries tan diferents”, explica Jar, “però la solució estava en que totes presentaven reflexions molt transversals”.
Per què tres veus masculines? Tot i que Jar va contactar amb diversos hospitals i col·legis de metges per tal de cercar més casos, no va ser fins després de la publicació que els va trobar: “de vegades les dones es negaven a concedir-me l’entrevista. No podien o els costava més”.
El reportatge “Cuando el médico se convierte en paciente” ha acumulat diversos premis, però per a Jar el més important va ser quan els tres doctors, que es van conèixer personalment en un esdeveniment, la van trucar arran de la publicació d’una fotografia en que sortien tots tres. Havien impulsat un grup de treball amb altres professionals sanitaris per suggerir recomanacions sobre com millorar l’experiència dels pacients al sistema sanitari a cost zero. Un exemple és treure la taula de la consulta, que constitueix una barrera entre metges i pacients, i que ja es practica al Regne Unit. Jar també incideix en que és important incloure assignatures sobre comunicació metge-pacient durant la formació dels professionals i facilitar-la en la vida laboral amb més temps per consulta.
“Així doncs, el teu treball ha tingut impacte en la vida real”, va assenyalar Bestard. “En periodisme és molt important el compromís amb la societat”, i el treball de Jar n’és d’excel·lent per les següents raons: Implica compromís, rigor, emoció i va més enllà de la informació d’una nota de premsa. “El periodisme d’excel·lència no hauria de sobreviure. Els medis haurien d’apostar per ell”.
“Existeixen realitats que, tot i que siguin polèmiques, s’han d’explicar”
En l’àrea de medi ambient, Edwin Javier Sanabria va conversar amb Cristina Sáez, periodista científica, sobre l’especial ‘El verde palice‘ (especiales.semana.com), treball finalista en la categoria d’innovació dels prestigiosos premis Gabo. Consisteix en una sèrie de vídeo-reportatges que ens mostren la desforestació que pateixen diverses zones de Colombia, un dels països amb major taxa de desforestació del món, tot viatjant per territoris, fins i tot inexplorats.
Aquesta obra va sorgir amb la col·laboració de La Gran Alianza Contra la Deforestación, la qual vincula diverses organitzacions movilitzades contra aquesta pràctica, amb el finançament del govern de Noruega. S’hi van implicar 25 professionals, la majoria de la plantilla de Semana, i alguns il·lustradors i fotògrafs autònoms. El treball es va realitzar en sis mesos.
Aquesta sèrie de reportatges va tenir molt d’impacte al principi, es va reconèixer la gravetat de la situació i se’n van generar moltes mobilitzacions contra la desforestació. De fet, està previst llençar-ne una segona part. “El problema és que molts periodistes han estat amenaçats i són buscats per publicar aquests continguts, ja que es tracta de territoris on la gent viu d’això. Si aquesta gent no pot seguir mantenint aquesta activitat, passen a dedicar-se al narcotràfic. És una realitat que també s’ha d’explicar” – explica Sanabria.
El treball del periodista i la resta de professionals de Semana ha implicat analitzar moltes dades. Com s’aconsegueix convertir tots aquests números en una història que atrapi la gent? El periodista va desvetllar que la clau és parlar amb els reporters que realitzen el treball de camp. Són ells qui porten la narració darrere les dades.
“Les anècdotes no són evidència científica”
En l’àrea de ciència, Amapola Violeta Nava va ser entrevistada per Oliver Hochadel, historiador de la ciència i investigador en la Institució Milà i Fontanals del Consell Superior de Investigacions Científiques (IMF-CSIC) pel seu article “Células madre, entre la estafa y la ciencia” (cienciamx.com), destacat en els Premis de Periodisme sobre Innovació Científica i Tecnològica del Comtecyt de Mèxic. Aquesta història ens parla d’una realitat en que l’heroïna de la història, la ciència, es fa servir per estafar persones que pateixen malalties incurables, com les neurodegeneratives, i s’aprofiten de la seva necessitat per vendre-les “tractaments amb cèl·lules mare màgiques que pots trobar fins i tot al xampú”.
Nava va descobrir aquest món en un seminari sobre ciència de frontera, una ciència innovadora la recerca de la qual encara no en tenim prou coneixement, com el camp de les teràpies amb cèl·lules mare. “Fins ara, l’únic tractament amb cèl·lules mare que ha demostrat ser eficaç és el trasplantament de medul·la òssia”, explica Nava. Sorprenentment, molts professionals que treballen en clíniques que ofereixen aquests tipus de tractament sense cap base científica creuen que realment funcionen. “De vegades els metges no han rebut la formació científica necessària per ser crítics amb la informació que els arriba. A més, indagant en la legislació, existeixen permisos per practicar la medicina regenerativa quan encara no n’existeix evidència”.
Moltes de les clíniques que ofereixen aquests tractaments a Mèxic han estat importades dels Estats Units d’Amèrica. Allà, la demanda era alta, però la prohibició d’aquestes pràctiques les va obligar a traslladar-se, i Mèxic és el país que hi ha just a sota. Així, com diu Nava, ara es venen paquets de viatges com “vacances a Cancún més regeneració de cèl·lules mare”.
“El teu article és una denúncia” – comenta Hochadel –, “Ha canviat alguna cosa?” “Legalment no, però algunes persones van escriure al mitjà on es va publicar l’article per dir-nos que gràcies a haver-ho llegit, havien deixat aquestes teràpies”, apunta Nava. D’altra banda, és difícil que la gent denuncïi aquestes empreses perquè molts cops no saben que estan sent enganyats. Segons la periodista, les anècdotes no són evidència. Es poden utilitzar per explicar alguna cosa que és veritat o que és mentida. S’han de fer servir, però el públic ha de saber que només són un recurs per representar una realitat, tot i que un cas no representen una veritat absoluta.
