Intervenció del professor Narcís Prat, Catedràtic d’Ecologia de la Universitat de Barcelona en la entrega dels premis Joan Oró
Joan Oró, Ramon Margalef, la ciència i la seva comunicació
En primer lloc, volia agrair als organitzadors la invitació a fer aquesta intervenció en un acte dedicat a premiar joves investogadors que cerquen la manera de fer visible per el gran públic, o com a mínim a un públic interessat, el fruit de la seva recerca. Des de fa anys també ha estat un dels meus objectius, en part per vocació, en part per frustració, com explicaré després.
Jo vaig fer la meva tesi doctoral amb un gran savi, el Professor Ramón Margalef, d’ell vaig aprendre a fer de científic, a fer difusió de la ciència i ser actiu en l’aplicació de la ciència a la gestió.
Ramon Margalef va ser l’ecòleg més gran que ha tingut mai aquest país, un naturalista excepcional, una bellíssima persona i un gran mestre per a molts. D’ell vaig aprendre que per fer comprensible la nostra recerca al públic i fer-la més útil per a la societat calen tres coses (entre altres): Rigor en la recerca; claredat, precisió i simplicitat en la difusió per projectar a la societat el nostre treball i, si cal, disponibilitat per a l’acció, per acomplir els objectius de la nostra recerca. Margalef a més fou un bon amic de Joan Oró, i varen coincidir diverses vegades en actes i publicacions sobre la ciència i el país. Per exemple el 1980 tots dos donaren suport a la creació de la revista Ciència. Aquesta en el primer número tenia com a article destacat un treball del professor Margalef que es titulava “Cap a una teoria general de la Biosfera” i l’entrevista que es feia era precisament al Dr. Joan Oró. Tant Margalef com Oró tenen sendes biografies publicades per la Fundació Catalana de la Recerca el 1994 i 1996. Estem parlant de dos figures que no només foren grans científics sinó que col·laboraren de forma decisiva al creixement i difusió de la ciència catalana. Tots dos varen morir el 2004, precisament aquell any la revista “Catalunya Recerca” número 5, a l’apartat de pioners, hi ha un article dedicat a cadascun dels dos científics. Els dos varen rebre la medalla Narcís Monturiol el 1982. Dissortadament el país no es va adonar del potencial que els dos científics li oferien i no els va aprofitar. Jo havia sentit dir moltes vegades a Margalef dir que “el país no es pren seriosament la ciència”, quan lamentava la falta de medis i de cultura científica de Catalunya i el poc interès que la Generalitat tenien per la ciència.
Vegeu que li deia en una carta de 1978 Ramon Margalef a Joan Oró:
“Estimat Joan, Com van les coses?. Per ací tot segueix igual i la gent perd la poca energia que queda en xerrameca. Em sembla que serà difícil remuntar la davallada que hem fet” .
Tant Margalef com Oró van ser dos treballadors infatigables, que no es van desmoralitzar mai i van saber trobar camins per seguir fent ciència, maneres de comunicar-la i també es van significar en accions de defensa de l a terra
El rigor científic
Margalef deia que la seva professió (naturalista) era la millor del món, ja que feia el que li donava la gana i a sobre el pagaven!!. Margalef irradiava sempre un gran entusiasme, era difícil no animar-se a treballar desprès de parlar amb ell. Era un home intuïtiu, però molt auto-exigent en la seva recerca, va publicar més de 600 treballs, i molts d’ells avui en dia segueixen essent citats. Aquesta autoexigència és la que hem d’aplicar a la nostra recerca; el “producte” que pretenem divulgar ha de ser de qualitat i per tant hem de poder demostrar la seva excel·lència. Una manera de fer-ho (no la única) és la publicació dels resultats en una bona revista del àmbit científic en el que fem la nostra recerca. Tot i que no és una garantia 100% del rigor en al recerca, la publicació dels resultats en revistes d’impacte, sol ser una assegurança de fiabilitat per qui ha de reproduir la notícia. Si voleu conèixer millor la biografía científica de Margalef podeu llegir el llibre que el 2015 vam publicar sobre ell.
Per això és important que qui faci difusió científica pugui exhibir un bon currículum que ens garanteixi la fiabilitat de les seves recerques i conclusions. Tant Ramon Margalef com Joan Oró són exemples d’excel·lència científica i de científics que van intentar difondre la seva ciència. Ara bé una bona investigació, amb el màxim rigor, pot no servir per res si no tenim un bon pla de difusió que ens serveixi per projectar-la cap a la societat…..sempre que desitgem difondre-la. Hi ha molts investigadors que pensen que un cop publicat el seu treball la seva feina s’acaba, i de fet en els concursos per opositar a una plaça d’investigador o professor, la divulgació de la recerca té un pes molt petit, i per tant, no ofereix recompenses acadèmiques. Per això la divulgació es fa moltes vegades només per aquells que tenen una veritable vocació per comunicar. El que està clar es que un cop decidits a fer la divulgació de la nostra recerca, necessitem una estratègia. I això vol dir dedicar temps a pensar com ho farem i de quina manera ho farem, i, malauradament, molts investigadors pensen que dedicar temps a aquests afers els distreu de fer recerca: “Fent bona recerca ja hem fet la nostra feina” argumenten . Per tant, fan falta bons instruments, infraestructures i recursos humans per poder fer la difusió de la nostra feina amb garanties. Sense aquests instruments la nostra eficàcia en passar del article científic al paper de diari o al “youtube” serà mínima
La projecció de la recerca cap a la societat
Podríem dir que ara tenim una mica més fàcil fer difusió de la nostra tasca científica que ho tenien Oró o Margalef. Per exemple els gabinets de premsa de les universitats avui en dia fan aquesta feina de forma efectiva, amb professionals (gràcies Rosa!!) que saben perfectament el seu ofici. De totes maneres l’esforç és insuficient i en part és per la poca importància que professió periodística li dona al tema. En les conclusions d’una tesi doctoral dedicada al tema, se’ns parla de la precarietat de les condicions laborals dels periodistes , de la seva falta de formació i alguns altres factor que fan que fer de periodista científic a temps complert sigui gairebé impossible. Per això quan els científics volem difondre la nostre feina i trobem algun periodista que sap de l’ofici, veiem l’horitzó una mica més clar. Per exemple a nosaltres el gabinet de premsa de la UB ens ha fet reportatges molt bons dels nostres treballs de recerca o publicacions, el que va lligat a la presència en aquest òrgan d’una periodista que a la vegada es biòloga. A la meva Universitat des de fa uns anys tenim també un gabinet especialitzat en la divulgació científica, la UBDivulga, que fa una feina excel·lent, amb un grau d’entusiasme enorme i inversament proporcional a la quantitat de diners a que reben de la institució, que son ben pocs (gràcies Marga!!). Si no fos pels diners que “elles” es generen per pagar els seus sous no existirien. I tot plegat amb una gran dosi de voluntarietat (de vegades la Universitat ni els hi dona ni les gràcies). Però la seva sola existència i persistència indica que alguna cosa està canviant i que cada vegada més la difusió de la feina científica és un element indestriable de la pròpia recerca. Molts centres fan ara aquesta feina de forma quotidiana i fins i tot es coordinen entre ells, per exemple les notes de premsa que fan el CISIC, L’ACA, la UB i la CHJ en el nostre projecte LIFE-TRIVERS. Avui en dia comença a ser una obligació fer difusió de la Ciència, el que sens dubte és una notícia positiva.
Una altra cosa és com els medis tracten les notícies i quines destaquen més. Segons un estudi de la FECYT de 2014, cada vegada hi ha una millor recepció i interès del ciutadà per les notícies científiques, destacant les mèdiques sobre les altres. El fet que moltes notícies de tipus mèdic siguin positives segurament influeix en aquesta dominància ja que les notícies d’altres àmbits, com en cas del medi ambient, solen ser negatives. Tal com es conclou en un estudi realitzat al llarg d’un any dels informatius de la televisió:
“De una muestra de 32.592 noticias recogidas durante un año, las informaciones de temática ambiental supusieron un 3,4% del total. Centradas en el deterioro del ecosistema, el estado de la biodiversidad, el cambio climático, las prácticas ecosaludables, la protesta ecológica y las energías renovables, dichas piezas tuvieron por valores noticiosos el catastrofismo, el dramatismo, el atractivo visual y el conflicto”.
Com que la gent està un a mica tipa de notícies negatives, segurament això pot explicar, em part, l’èxit de les notícies mèdiques respecte a les altres.
Un altra aspecte interessant a discutir és quan s’ha de publicar una notícia científica. En alguns moments sembla que la pressa per publicar resultats científics fa que es generi una notícia que sembla estar més dirigida a obtenir uns bons titular de premsa que no pas a comunicar uns resultats clars i contundents basats en el coneixement científic rigorós. Fent una mica de broma podríem dir que avui casi es possible un titular com aquest “Gràcies a una investigació de la Universitat de San Plim de Quintaessència s’ha descobert una molècula que potser d’aqui a 20 anys disminuirà en 10% la imbecilitat dels humans”…..
……Bromes a part algunes vegades sembla que es vulgui vendre el peix abans d’haver-lo pescat, per això convé que qui fa la difusió de la ciència tingui uns bons coneixements del tema si no és l’autor del estudi……I que estigui segur de la fiabilitat de la seva font. Aqui fem nostra l’advertència de Carlos Elias:
“Muchos periodistes piensan que lo que declara un científico o un ingeniero – o cualquier otro técnico de la administración es una verdad científica o técnica. Y no siempre tiene que ser así, porque puede haber científicos interesados en quedar mejor con el poder público que con el estamento científico y que “por tanto” se presten a utilitzar un fundamento técnico inexacto para maquillar decisions políticas indiscutibles”.
La feina rigorosa del científic implica, normalment, un nivell d’interacció important entre el periodista que es fa càrrec de la difusió de la notícia i l’investigador. I aquí rau una part important del problema de comunicar bé, per la poca disponibilitat de temps que a vegades tenen els investigadors o els periodistes, ja que normalment han de fer altres coses. La precarietat dels contractes de la majoria de periodistes que es dediquen a la difusió científica tampoc afavoreix el contrast d’opinions amb altres investigadors del tema. Hi ha una tesi doctoral dedicada a analitzar el tema que es prou aclaridora en aquest aspecte i que dona unes recomanacions molt interessants per millorar la difusió de la tasca científica. Com que segurament no podem anar a pitjor i gràcies sobretot al entusiasme i dedicació tant de periodistes com de científics, les coses van millorant. La Unió Europea també ha estudiat el tema i marcat com una prioritat dels projectes Europeus és que tinguin una bona difusió. Nosaltres, per exemple, en el projecte LIFE que tenim ara vàrem introduir en el nostre projecte, des de el principi, la col·laboració amb la nostra oficina de premsa i dediquem uns diners a tenir un periodista (a temps parcial dissortadament) a fer difusió de les nostres activitats. Tenim, és clar, una web i la meva jovenalla es mou pel twitter i el facebook com si fossin el pati de casa seva.
Em deixareu ara també que recordi un moment al Dr. Margalef com a divulgador . Qui només conegui els seus treballs científics (i especialment alguns dels seus llibres més tècnics) mai dirien que en sabia molt de comunicar i de crear instruments difusió molt potents. Per exemple per explicar la successió ecològica va crear un joc de la oca (el joc de la soca) que encara avui el podem fer servir per explicar el procés de construcció pas a pas i a poc a poc del ecosistema forestal i la facilitat de tornar enrere per culpa de les pertorbacions humanes que tornen el sistema a fases més inicials de forma sobtada (per exemple un incendi). També és genial la seva comparació de la diversitat amb les peces de Mecano i com això és important per la funcionalitat de les màquines (en el Mecano) o dels ecosistemes (la biodiversitat en la Biosfera). Nosaltres, modestament també hem fet contribucions originals en el camp dels bioindicadors de qualitat que fa servir molta gent, des de un petit llibret fet els anys vuitanta que es titulava ”El Riu Pam a pam”, passant per la roda de la qualitat del rius del Projecte Rius, fins a l’APP que tenim ara per fer la diagnosi “in situ” dels rius per part de qualsevol ciutadà que desprès pengem en una web. Sempre amb al mateixa intenció, oferir, a partir d’un treball científic rigorós, una eina que serveixi al ciutadà per aprendre i, si vol, la pugui emprar com un instrument de canvi de la societat (en aquest cas per millorar la qualitat de les aigües dels rius).
Acció per canviar les coses
I finalment queda l’acció. L’acció prové, en els científics,i com he dit abans, algunes vegades, de la frustració. La frustració de veure que fas una recerca que creus útil, una recerca que pot servir a la societat i que es queda oblidada, que no et fan cas. O pitjor, desprès de treballar un tema de forma detallada arribes a una conclusió i quan veus que es fa al món real, resulta que s’està fent just el contrari!!. Tu ho saps, ho pots demostrar, fins i tot el teu estudi ha sortit als diaris, però ningú et fa cas. Com passar a l’acció?. Quina es la responsabilitat del científic davant d’aquests fets?. La meva experiència en la contaminació dels rius de Catalunya o els possibles efectes del Pla Hidrològic Nacional sobre el Delta de l’Ebre crec que es prou aclaridora.
Desprès dels meus primers estudis al rius Llobregat emprant els organismes com indicadors de la contaminació vàrem arribar a la conclusió de que era impossible que amb les depuradores del Pla de Sanejament (de 1991) es pogués tornar als rius la bona qualitat biològica. Fer entendre això a l’administració fou impossible en aquell temps, sobretot perquè l’administració no tenia ganes de sentir notícies que anessin en contra dels seus plans de fer com més depuradores millor. Algunes notícies als diaris sobre la contaminació del riu Besòs o el Llobregat varen ajudar a posar el tema sobre la taula, però les notícies duren a les portades dels diaris 24 o 48 hores i l’administració saps plegar veles una temporada fins que, passat el primer rebombori, segueix endavant amb els seus plans com si res no hagués passat. Un aprèn que en aquests casos sol no pot fer res, ni que sigui el científic més famós del món. I a més, si no vigiles, pot ser que et facin dir just l’inrevés del que tu penses. Llavors s’ha de buscar algun aliat, algú a qui proporcionant-li els arguments correctes pugui qüestionar les propostes que s’aparten del que la ciència i la tecnologia demostra. Es tracta de trobar la base més amplia de la societat que pugui emprendre una acció decidida per a canviar les coses amb ajut de la bona ciència. Com un exemple puc recordar la meva col·laboració amb del GDT (Grup de Defensa del Ter). Els anys noranta per tal de fer avinent la forta contaminació de la riera del Sorreigs per part d’un indústria tèxtil i com que el efecte més aparent era que el riu anava ple d’escuma, el GDT va muntar una barberia al cantó del riu per “afaitar-lo”!! Això va atreure molts periodistes, va fer que el Fiscal s’interessés pel tema i tot plegat va acabar amb un empresari a la presó per delicte ecològic.
L’exemple del Pla Hidrològic Nacional potser és més conegut, en tot cas ha estat per a mi una experiència única en la que m’he sentit molt recompensat com a científic, tant per resultats immediats com pel missatge a llarg termini que ha quedat en la societat. En aquest cas, una Plataforma ciutadana va ser capaç d’aturar un Pla Hidrològic que era clarament contrari a la preservació dels valors naturals i els serveis ecosistèmics que el Delta del Ebre té o ens proveeix. En aquest cas el nostre paper va ser dotar d’arguments convincents a la Plataforma per tal que la seva oposició al Pla quedés plenament justificada. I sobretot que es pogués presentar una alternativa en forma del que es coneix ara com a Nova Cultura de l’Aigua. Ara fa 15 anys la proposta de crear una Nova Cultura de l’Aigua va ser tot un èxit i l’acció de la Plataforma (i altres organitzacions) amb el suport del món científic tot comunicant una visió alternativa de com gestionar l’aigua, va ser capaç de frenar un Pla Hidrològic Nacional. Una altra de les característiques de l’Acció Ambiental” es que no es pot abaixar mai la guàrdia, ja que l’administració es reconsagrada i desprès d’un temps de silenci i de guardar-se els projectes en un calaix, els torna a treure amb una disfressa diferent. Ara el parlament espanyol ha decidit que fa falta un gran Pacte Nacional de l’Aigua (vaja transvasaments d’aigua altra volta).
La Plataforma del Delta de l’Ebre torna a esmolar les armes i aquest proper cap de setmana es rearma per seguir amb la seva lluita pel Delta. És com el dia de la marmota, tornem al mateix punt sempre. Per sort el coneixement que tenim del Delta de l’Ebre i dels efectes dels transvasaments i altres accions de l’home sobre el Baix Ebre ara és encara millor. Aquest coneixement ens permet dir que el Pla Hidrológic de l’Ebre és un exemple de com intentar falsejar la informació científica, amagant o desacreditant els treballs científics amb informes fets per empreses a mida del gestor, que conclouen justament el contrari que tots els estudis científics. Davant d’això els científics poc podem fer sense la col·laboració i el lideratge dels ciutadans per canviar la manera de gestionar els recursos i que sigui realment sostenible.
Una reflexió sobre la “desinformació” científica és en aquest punt adient. Davant d’un tema complex, per exemple el canvi climàtic, una manera de fer que el públic perdi el seu interès, és precisament qüestionar la feina dels científics. L’estratègia consisteix en contra-comunicar els informes científics que no t’agraden, posant al damunt de la taula…” que el tema es molt complex, que permet moltes interpretacions i que els científics encara no estan segurs del que pot o no pot passar”…, sembrant així un dubte sobre la notícia generada pels científics alarmats davant les seves conclusions. Davant del contrast, el ciutadà sol inhibir-se o, pitjor, reaccionar negativament (….quan s’aclareixin ja m’ho diran…) o pensar que al final científics, polítics i tots plegats són iguals i van a la seva i per tant el millor és no fer-los massa cas. Per això és important que la difusió del coneixement científic sigui precís i adequat al públic al que va dirigit. Val més informar menys però de manera més clara que no pas voler explicar massa coses.
Finalment també vull posar sobre la taula un altra tema amb el que cal tenir una certa prevenció: La mort d’èxit d’algunes propostes. Al terme Nova Cultura de l’Aigua l li ha passat com li va passar a la paraula Ecologia o li està passant a la Sostenibilitat. Al final tothom les fa servir per els seus propis interessos i l’acaben emprant grups que proposen tot el contrari del que el terme significa. Davant d’això qui fa recerca i qui la comunica ha de saber molt bé com ho fa per tal que al seva notícia no caigui en el calaix del oblit.
Abans d’acabar i reiterant el meu agraïment als organitzadors de l’acte per haver-me donat la ocasió de fer aquest discurs, vull animar als guanyadors i a tots els participants a perseverar en la seva afició a divulgar la seva feina científica. Ho heu de fer amb il·lusió i ganes. La ciència es molt divertida, és una feina apassionant que cal que gaudiu. Els que fem ciència i ens hi guanyem la vida som uns privilegiats, si a més som professors d’universitat i cada any ens trobem amb gent jove amb ganes i entusiasme com vosaltres, podem dir que encara som més privilegiats. Tots plegat tenim el deure de tornar-li a la societat aquest privilegi que és fer de científics. Una manera de fer-ho és fer-los partícips de la nostra feina i fer-ho de la manera més planera (però rigorosa) i fins i tot divertida possible per tal que els ciutadans prenguin consciència de lo molt que la ciència els pot ajudar. I si podem afegir un somriure millor. Per comunicar el que volem no hem de limitar la nostra ment, i si convé cal que ens riem de nosaltres mateixos.
El nostre grup de recerca aquest any per Nadal ens hem disfressat de Guerra de les Galàxies per intentar convèncer a tothom que el Canvi Climàtic és el pitjor enemic dels rius juntament amb el creixement de la població i la petjada ecològica que l’home deixa sobre la terra. Alguns dels guerrers som ja veterans, i ara ens toca passar-vos el testimoni que ens van deixar Joan Oró i Ramón Margalef, convé que els joves us disfresseu de jedais i acabeu convencent als nostres ciutadans que cal actuar per prevenir i corregir els efectes del canvi climàtic.
Que la força us acompanyi.
Algunes referències
Bonnin, P. 1994. Ramon Margalef. Biografies. Fundació Catalana per la Recerca. 193 pp.
Elías, C. 2008 Fundamentos de periodismo científico y divulgación mediàtica,. Alianza Editorial
FECYT, 2015. Percepción social de la ciència i tecnologia. 2014. 402 pp.
Francescutti, L.P.; Tucho-Fernández, F. & Imigo-Jurado, A. I. 2013. El medio ambiente en la televisión espanyola: anàlisis de un año de informativos. Estudios sobe el Mensaje Periodístico, 19:2: 683-701.
Guerrero, R. 2004. La química del Espai. Joan Oró. Pioners. Catalunya recerca. Gener. pp 14-15
Hernandez-Malpartida, S. 2015. La Comunicación Científica en la Unión Europea. Políticas y Acciones. Tesis Doctoral. Universidad de Extremadura. 233 pàginas.
Mercado-Saéz, M.T.; Sánchez-Castillo, S. & Herranz de la Casa, J.M. 2014. El periodisme ambiental como àrea de especialización en las aules universitarias. Historia y Comunicación social, 19: 213-226.
Pairoli, M. 1996 Joan Oró. Biografies. Fundació Catalana per la Recerca. 181 pp.
Prat, N.; Ros, J.D. & Peters, F. 2015. Ramon Margalef. El ecólogo de la Biosfera. Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona. 184 pp.
Ros. J.D. 2004. Entendre la natura. Ramon Margalef. Pioners. Catalunya Recerca. Gener pp 16-17.
Vallmitjana, M. 2013 Ciència magazine, second period (1980-1991): Recovering normality for the Catalan scientific Language.. Forum and Focus. Institut d’Estudis Catalans. Contributions to Science, 9: 177-182.
