Celebrada a Seül del 8 al 12 de juny
Núria Jar (ACCC). A principis de juny vaig estar uns dies a Seül, on es va celebrar el congrés mundial de periodisme científic (WCSJ2015), organitzat per la World Federation of Science Journalists (WFSJ), entitat de la que forma part l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC). L’organització em va convidar a participar en una taula de debat sobre l’ús que faig de les xarxes socials com a periodista freelance (1), moderada pel periodista canadenc André Picard, juntament amb Aimable Twahirwa, també periodista freelance a Àfrica; Subhra Priyadarshini, editora de Nature a Índia; i Bethany Brookshire, divulgadora nord-americana molt coneguda sota el perfil de @SciCurious (2).
Abans de marxar li vaig demanar a la Cristina Ribas, presidenta de l’ACCC, un llibre que m’inspirés durant el meu vol a Corea del Sud. No podia haver estat més encertada quan va apostar per El fin de los medios de comunicación de masas del periodista nord-americà Jeff Jarvis. Una de les idees forces d’aquesta lectura és: els mitjans de masses ja no existeixen perquè la massa és un concepte creat pels mitjans tradicionals. Ara les xarxes socials han transformat el que fins ara havíem conegut com a massa en comunitats. Realment vam tenir una discussió apassionant.
1 (foto: Núria Jar)
2 (foto: Núria Jar)
Els virus, protagonistes
En general al congrés hi va haver molta presència de virus. Es va parlar molt sobre la cobertura mediàtica de l’ebola i el virus del VIH. Però evidentment el protagonisme se’l va endur el virus del síndrome respiratori MERS, que s’havia estès més enllà del seu territori habitual, a l’Orient Mitjà. Vaig aterrar a Corea en plena crisi sanitària (3). A l’aeroport de Seül un senyor mirava la temperatura corporal dels passatgers acabats d’aterrar a través d’una càmera (4). Al carrer moltes persones portaven mascareta, encara que molts no es tapaven el nas o d’altres se la treien acalorats durant una estona. Al metro fins i tot hi havia venedors ambulants que aprofitaven la psicosi col·lectiva per fer negoci low cost (5). En una sessió ens van explicar que tots els casos de transmissió van ser en un entorn hospitalari, però la falta de confiança en el govern coreà feia alguns dels seus ciutadans prendre mesures preventives com aquestes.
3 (foto: Núria Jar)
4 (foto: Núria Jar)
5 (foto: Núria Jar)
El company de l’ACCC Pere Estupinyà i jo érem els dos únics periodistes de la península (6). El congrés va ser una oportunitat excel·lent per conèixer gent dels principals mitjans de comunicació internacionals. Però tinc un record especial dels companys d’Amèrica Llatina amb qui compartim bona part de la cultura i l’idioma amb què exercim el periodisme. Tots vam coincidir en assenyalar el centralisme del periodisme anglosaxó, que moltes vegades es presenta com a l’ideal. Un exemple d’aquesta situació va ser la sessió en què periodistes novells van poder vendre temes de reportatge als editors de les principals publicacions internacionals, tots anglosaxons. Per sort, els periodistes llatinoamericans van muntar una taula rodona sobre el periodisme als seus països (7).
6 (foto: Núria Jar)
7 (foto: Núria Jar)
Des de la meva perspectiva la premsa escrita també va tenir un pes excessiu. On estaven els editors de ràdio i televisió? Només hi va haver una sessió dedicada al futur de la ràdio sobre podcasts de ciència. Hi va haver intervencions molt interessants, com la de Nancy Shute de la National Public Radio que va explicar que els oients decideixen durant els primers vuit segons de podcast si segueixen escoltant-te. Si comences amb un hola, el meu nom és… ja han desconnectat.
Tim Hunt, premi Nobel a la declaració més desafortunada
Malauradament el titular del congrés van ser les declaracions desafortunades del premi Nobel Tim Hunt sobre la separació per sexes dels investigadors al laboratori en un dinar amb periodistes. Cap dona va aixecar la veu en aquell moment. Ni Connie St Louis de la City University de Londres que va piular les paraules de Hunt que es van convertir en notícia a mitjans de comunicació de tot el món.
Tim Hunt no va ser l’únic premi Nobel que va oferir una conferència magistral al WCSJ2015. El creador de les cèl·lules mare pluripotencials induïdes (iPS) Shinya Yamanaka va seduir l’auditori recordant amb especial dolçor la figura del seu pare i bromejant sobre la seva pèrdua de cabell. Ara el científic japonès està immers en un projecte per aconseguir produir milers de cèl·lules iPS amb només 5 mil·lilitres de la teva sang.
A nivell personal un dels moments més impactants va ser escoltar el testimoni d’un periodista indi que va cobrir el terratrèmol més devastador del Nepal que ha causat més de 8.600 morts i més de 22.400 ferits. “Els mitjans també juguen un rol en la reconstrucció i el ressorgiment del país”, va assegurar sobre una Índia anímicament destrossada. I un dels moments més sonats del congrés va ser el dinar patrocinat per un doctor coreà que va estar dues hores explicant com curava l’asma i l’al·lèrgia sense haver publicat cap article científic a la seva vida. Em va doldre veure com l’organització va vendre’s d’aquella manera.
Tenir l’oportunitat d’estar en un congrés com el WCSJ2015 va ser realment excitant. Et passes la meitat d’un dia (12 hores literals) en sessions sobre temes que t’apassionen, coneixes molta gent i acabes bevent cervesa amb 15 persones d’11 nacionalitats diferents. Per cert, la propera edició se celebra d’aquí dos anys a San Francisco i serà la primera vegada que aquesta trobada tingui lloc als Estats Units.
