Problemes, realitats i solucions per a un dels recursos naturals més preuats
A. Mauricio i R. Permuy (ACCC). «Només gastem aigua de l’aixeta?», va preguntar Narcís Prat, ecòleg de la UB, al públic assistent a la taula rodona Recerca actual en un bé escàs: l’aigua. Com a part de la Setmana de la Ciència 2013 de Catalunya, la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI), coordinadora de la iniciativa, l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) i la Biblioteca Sagrada Família, van organitzar el passat 20 de novembre un col·loqui sobre l’aigua, amb experts de diferents àmbits amb la finalitat de trobar solucions als interrogants que genera la gestió d’aquest recurs natural.
Reportatge en vídeo de l’acte
Després de la presentació, a càrrec de Laura Rubio, directora de Comunicació i Divulgació de l’FCRI, i Raül Toran, vicepresident de l’ACCC, va arribar l’hora dels ponents. La taula estava integrada pels investigadors Narcís Prat, del Departament d’Ecologia de la Universitat de Barcelona; Cristina Villanueva, del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL), i Josep Maria Gili, de l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC).
La primera intervenció va anar a càrrec de Prat, qui va explicar breument les vies de la gestió hidrològica, tot destacant la circulació de l’aigua com l’element més important de la cadena. L’ecòleg de la UB va xifrar en 4.000 km3 l’aigua dolça consumida al món i procedent de 43.600 km3 de recursos potencials aprofitables. Sobre l’aigua a Espanya, l’investigador va indicar que es consumeixen 150 litres d’aigua al dia per persona, puntualitzant que el 67% dels costos de la gestió del recurs va a càrrec dels ajuntaments.
Així mateix, va posar exemples concrets de rius com el Segura (Múrcia) o el Colorado als Estats Units, que no arriben a desembocar al mar, i fins i tot el Ganges (Índia), on també té lloc aquest fenomen en certa època de l’any, a causa de la sobreexplotació del seu cabal hídric i de la mala gestió hidrològica.
L’aigua virtual
Prat va presentar a l’auditori el concepte d’aigua virtual, que es refereix a la quantitat d’aquest líquid que cal per generar un producte, com ara els 200 litres que es requereixen perquè un ciutadà disposi d’un got de llet. Això provoca que, malgrat les grans fonts hídriques existens, la Xina, els Estats Units i el Japó siguin importadors d’aigua pel gran volum que requereix la producció industrial en aquests països.
L’investigador de la UB va desgranar el contingut d’una factura domèstica d’aigua, explicant que el fet d’existir una quota de servei fixa independent de la despesa, genera que el preu de l’aigua sigui més rendible a mesura que n’augmenta el consum. Per tot això, Prat va proposar una bateria de mesures, des del pla personal (un ús més responsable, etc.) a l’àmbit d’acció de les administracions públiques (la proporcionalitat en la quota de servei, un preu fixat de forma independent o la construcció de depuradores que permetin complir els objectius europeus).
La depuració
Arribat el seu torn, Cristina Villanueva va perfilar de manera general els passos del cicle hídric, tot recordant que només un 0,7 % de l’aigua del planeta és dolça. La investigadora del CREAL va repassar la situació de les diferents depuradores de Barcelona i va apuntar que tota l’aigua consumida és completament segura. Tot i això, la ponent va incidir en la necessitat de tractar l’aigua, sobretot a causa del efecte de l’acció humana, sense oblidar que fins i tot el procés de depuració també contamina. A la capital catalana, -va subratllar la investigadora- l’aigua consumida és majoritàriament procedent del riu Ter (46,55%) seguida de la del Llobregat (38,35%).Villanueva va indicar que, no obstant això, a excepció de zones situades en els límits de la ciutat, el flux de les dues fonts es barreja, de manera que fins a cert punt és homogeni en bona part de Barcelona.
Quant a l’augment de procediments domèstics de filtració de l’aigua -com són l’òsmosi o les gerres amb filtres-, Villanueva va afirmar que no està demostrat que generin cap benefici més enllà de millorar el sabor de l’aigua. A més, sense un manteniment adequat, l’ús d’aquests mètodes pot empitjorar-ne la qualitat. La investigadora del CREAL va acabar apel·lant a la necessitat imperiosa de llimar les desigualtats en l’accés a l’aigua potable i recordant les 1,4 milions de morts infantils per diarrea que es produeixen cada any al món.
El paper de l’Antàrtida
L’últim ponent, Josep Maria Gili, va presentar el paper regulador de l’Antàrtida en la quantitat d’aigua disponible i en el clima a nivell mundial. En el continent blanc es concentren el 70% de l’aigua dolça i el 90% del gel del planeta que, a l’estiu -la seva època de menys grossor-, té un volum de 14 milions de quilòmetres cúbics i 2 quilòmetres de gruix.
L’investigador, expert en l’estudi del canvi climàtic i de l’Antàrtida, va explicar que l’expansió de la capa de gel fins a 30 milions de quilòmetres cúbics durant l’hivern, al costat de la corrent circular antàrtica, funciona com una teranyina que impedeix la fuita dels icebergs i, per tant, de les seves reserves d’aigua, que, de totes maneres, segons va indicar l’investigador, no són reserves factibles de ser aprofitables pels éssers humans.
Més enllà del clima extrem, Gili va defensar la riquesa de formes de vida que es troba sota el gel. Són microorganismes, que proliferen en fondre’s la crosta hivernal, acaben per permetre l’increment massiu de krill, un dels components més importants de la cadena tròfica marina. Això augmenta encara més la importància de mitigar qualsevol efecte que l’activitat humana pugui tenir en l’Antàrtida.
Debat
Posteriorment a les intervencions, hi va haver un debat on esv van fer consultes sobre gestió de l’aigua o sobre el seu gust. Alguns dels comentaris dels ponents van ser que hi ha diferències entre l’aigua que arriba del Ter i l’aigua del Llobregat, però cada cop és més similar i fins i tot el sabor s’aproxima al de l’aigua embotellada. També es va afirmar que no s’ha demostrat que l’aigua de Barcelona faci mal a la gent, que no hi ha cap contaminant a l’aigua en la seva concentració actual que produeixi cap problema de salut i que cada cop l’aigua de Barcelona és millor. «També hem de pensar que un litre d’aigua de l’aixeta val 0,00255 euros, mentre que l’aigua embotellada està entre mig i un euro per litre. Al final, amb el que et costa l’aigua embotellada, pagues tota l’aigua corrent de la teva casa», va concloure Prat.
