Crònica de la World Conference of Science Journalists 2013
Michele Catanzaro (ACCC). El periodisme científic ha sigut sempre una forma de propaganda. Aquesta idea va caure com una bomba en la sala on un grup de periodistes debatia la frontera entre periodisme científic i relacions públiques, en el marc de la Conferència Mundial de Periodistes Científics (WCSJ), celebrada del 24 al 28 de juny a Hèlsinki.
Qui va etzibar la sentència fou Brian Deer (el periodista que va destapar el frau en la vinculació entre vacunes i autisme establert per Andrew Wakefield) que es mirava el debat amb escepticisme, assegut en una taula al fons de la sala.
Però la bomba va caure sense esclatar: els altres periodistes no li van fer massa cas -potser estaven acostumats al to provocador de Deer- i van seguir amb el seu debat sobre com gestionar aquella frontera cada vegada més borrosa.
Actuació de dansa dins de la WCSJ 2013 (foto: @WFSJ2013)
Però a mi aquella intervenció em va semblar molt encertada. Me’n vaig anar de la WCSJ amb una convicció reforçada: portem anys demanant més contingut científic en la informació periodística, però ha arribat el moment de demanar també més contingut periodístic en la informació científica. En altres paraules, més periodisme en el periodisme científic.
Un esdeveniment de “networking”
La WCSJ, l’esdeveniment que cada dos anys reuneix centenars de periodistes científics de tot el món (800 aquest any, segons els organitzadors), és sobretot una gran oportunitat de “networking”.
Per a un freelance com jo, és vital trobar-me amb companys de Madrid o de Londres que conec només per les xarxes socials; adonar-me que una associació europea està planificant un premi periodístic; descobrir que un centre d’investigació alemany ha llençat un programa de periodistes en residència; o engegar una nova col·laboració amb un mitjà internacional. Tot això ho vaig poder fer gràcies a una beca de l’EUSJA, complementada per una ajuda de l’ACCC, per participar en la WCSJ.
A part d’alguns problemes tècnics (el funcionament dolent del wifi els primers dies i una sessió plenària sense micròfons) l’organització del congrés va ser esplèndida: visites post-conferència interessants, esdeveniments socials agradables, i càterings amb menjar molt sa.
Sessions oportunes
Tampoc van faltar sessions molt oportunes. Es va parlar sobre la complexa regulació de la recerca biomèdica, pensada per lluitar contra el bioterrorisme i els virus emergents (com els apareguts els darrers mesos a l’Orient Mitjà i a la Xina); sobre les tecnologies d’espionatge (com les usades per l’NSF); sobre el canvi d’equilibris energètics introduït pel fracking (el pas de l’ “era del petroli” a l’ “era del gas” i la independència energètica d’EUA); sobre com entendre i comunicar millor la incertesa i el risc; i sobre el secret de l’èxit educatiu de Finlàndia.
Una de les sessions més interessants va ser precisament aquella en la qual Deer va llençar la seva bomba. Aquest debat, basat en una enquesta entre els participants del congrés, va posar de manifest que cada vegada més periodistes científics compaginen aquesta activitat amb feines de relacions públiques, que acaben afectant la seva independència. Els periodistes europeus són molt més “tolerants” amb aquest problema que els d’EUA, segons el sondeig.
Sessions com aquesta tenen el mèrit de fer sonar l’alarma sobre les amenaces contra la independència del periodisme. Les WCSJ dels darrers anys han mantingut sempre molt alta l’atenció sobre aquest tema. Això és molt important i és desitjable que segueixi així en les properes edicions.
Casos d’èxit
Però el que he trobat a faltar és una mostra més àmplia d’exemples positius. La WCSJ serveix també per donar a conèixer la bona feina feta, per celebrar els companys que han treballat bé, i per inspirar-nos amb la seva feina.
La majoria dels ponents van coincidir en que les paraules clau per al futur són “periodisme d’investigació” i “periodisme de dades”. Un esplèndid taller de Mark Lee Hunter va analitzar les tècniques del periodisme d’investigació, oferint exemples com el treball sobre negocis privats dels banquers finlandesos fet per Tuomo Pietiläinen, del diari Helsingin Sanomat.
Però vaig trobar a faltar més exemples d’èxit com aquells. Una de les sessions sobre periodisme d’investigació era gairebé igual a una que es va fer al darrer ESOF, a Dublín. Els casos tractats en aquella sessió eren excel·lents, però fan sospitar que els exemples disponibles són tan pocs, que els organitzadors s’han vist obligats a repetir.
Aquesta falta de bons exemples va ser especialment apressant pel que fa al món llatí. Hi va haver poca presència de ponents iberoamericans i això és una pèrdua per a tota la comunitat. Es podria afegir una tercera paraula clau per al futur del periodisme científic: “periodisme narratiu”. Aquesta manera de fer periodisme és molt arrelada a l’Amèrica Llatina, i podria proporcionar excel·lents exemples d’èxit en l’àmbit del periodisme medi ambiental, per exemple.
Espero que d’aquí a dos anys, quan la WCSJ se celebri a Corea, tinguem més històries d’èxit per explicar (més exemples de periodisme d’investigació, de dades i narratiu) i descobrim que la idea de Brian Deer haurà deixat de ser veritat, almenys una mica.
