Crònica de la conferència: «La ciència a l’Amèrica Llatina: mapes i trajectòries»
A. Mauricio i R. Permuy (ACCC). Tancant el cicle de conferències dedicades a la ciència en època de crisi, promogudes per l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) i l’Ateneu Barcelonès, va tenir lloc el passat 29 de gener a la sala Oriol Bohigas del centre cultural la dissertació de Jesús Sebastián, doctor en Ciències Biològiques per la Universidad Complutense de Madrid i investigador del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC); qui va tractar el desenvolupament de la recerca científica formal a l’Amèrica Llatina.
Reportatge en vídeo de l’acte
Abans d’entrar en matèria, Sebastián, que entre altres va ser secretari general del Programa Iberoamericano de Ciencia y Tecnología para el Desarrollo, va matisar que per acostar-se a una anàlisi continental cal entendre el caràcter heterogeni en multitud d’indicadors dels 20 països que integren aquesta part del món. A més, l’Amèrica Llatina es troba en una situació econòmica oposada a l’europea, ja que els països d’aquesta latitud es troben immersos en creixement, com és el cas de la Xina. «Allà no senten que estan en una època de crisi», va apuntar l’investigador.
Sebastián va repassar el desenvolupament econòmic de l’Amèrica Llatina dividint-lo en cinc etapes. La primera abasta des de 1918 fins a la dècada de 1940, temps en què va predominar la ciència experimental fora de l’entorn acadèmic. En aquesta època es van multiplicar els observatoris i clubs d’aficionats a la ciència, deixant a aquesta fora de l’àmbit professional. Durant aquests anys van ser comuns els estudis naturals, excepte a l’Argentina i el Brasil, que van impulsar l’enginyeria civil. Ja en el següent període, que el ponent va delimitar entre 1940 i 1960, la recerca científica entra a les universitats i es comença a marcar distància entre ciència i tecnologia, desenvolupant cadascuna de manera pròpia. Aquesta etapa culmina el 1947 amb el primer premi Nobel de ciència llatinoamericà a l’argentí Bernardo Houssay.
Ja el 1951 i 1958 es van crear els primers comitès estatals conformats per científics al Brasil i l’Argentina respectivament, i arribats al període entre 1960 i 1980 tots els països van desenvolupar estructures per al foment públic de la recerca. Aquests anys van venir acompanyats de polítiques de recerca centrades en la substitució d’importacions, que Sebastián sentencia com a equivocades. Durant aquesta etapa d’auge de les dictadures a Llatinoamèrica, també es va registrar la persecució a científics, com en el cas de l’Argentina, fugint molts d’ells a l’exili.
La dècada següent, coneguda a nivell econòmic com la dècada perduda, implica una important reducció del finançament, un estancament de la producció científica i el deteriorament de les universitats tradicionals. Van proliferar les universitats privades -arribant a constituir el 85% de les universitats a l’Amèrica Llatina, explica Sebastián-, i va donar els seus primers passos el Banco Interamericano de Desarrollo, que es convertirà en el motor financer de bona part dels projectes de l’època.
L’investigador del CSIC defineix els anys compresos des de 1990 fins a l’actualitat com els de consolidació democràtica i reconeix unes capacitats asimètriques per a la formació dels investigadors. Els països del con sud van perdre la primacia del segle passat davant el Brasil, fruit de l’esforç formatiu dels governs brasilers en l’última dècada.
Com a conclusió, Sebastián va reflexionar sobre el fet que els esforços governamentals a nivell continental no van aconseguir adquirir caràcter estratègic ni els vincles entre universitats i el mercat van arribar a ser determinants. Així, aquest mercat no va poder absorbir la quantitat de treballadors qualificats que formava l’Estat. El ponent va emfatitzar el gran volum de producció d’articles i la dificultat de fer ciència quan la meitat dels països llatinoamericans no tenen fons nacionals per a aquesta finalitat. Sebastián va posar com exemple a Cuba, assenyalant la planificació científica i l’estructuració de fàbriques al costat de centres de recerca, el que permet una major eficiència en les diferents etapes de la investigació.
Suports internacionals
En aquest procés, diversos països de fora de l’Amèrica Llatina col·laboren amb aquesta regió en diferents àmbits. Estats Units va proporcionar beques a estudiants llatinoamericans, perquè es poguessin formar en centres com el Carnegie Institute, i també va col·laborar en la creació d’observatoris astronòmics. En el cas nord-americà, la majoria de la cooperació es va desenvolupar mitjançant fundacions o institucions acadèmiques, com la Fundació Rockefeller, que va donar suport a les investigacions mèdiques, o la Fundació Ford, que va finançar la recerca en ciències socials, segons va explicar Jesús Sebastián.
Per part dels països europeus, França va estrènyer lligams a través de l’Institut Pasteur o l’Aliança Francesa, influenciant en la creació de la Universitat de São Paulo (Brasil), mentre que Alemanya va brindar el seu suport a les investigacions de ciències experimentals, amb presència a la fundació de la Universitat Nacional de la Plata a Argentina, explica el ponent. Per part de l’estat espanyol, la major aportació va ser el capital humà que va desembarcar al continent després de la guerra civil espanyola.
Un continent heterogeni
Només el Brasil representa al voltant de la meitat de la població i del PIB brut de la regió, passant de 5.318 doctors titulats l’any 2000 a 11.314 el 2010, més de la meitat dels graduats en tota l’Amèrica Llatina i el Carib en aquest any (18.513), revela la Red de Indicadores de Ciencia y Tecnología Iberoamericana e Interamericana. Al Brasil el segueixen Mèxic, l’Argentina i Cuba, país que compta amb més doctorats que Xile tot i no tenir un dels PIB per càpita més alts de la regió.
També, encara que en alguns casos de forma marginal, ha anat augmentant la partida pressupostària dels governs llatinoamericans en ciència i tecnologia, sent el Brasil i l’Argentina els més inversors, dedicant un 1,16% i 0,6% del seu PIB respectivament. D’altra banda, les patents atorgades a investigadors nacionals es mantenen estancades de manera generalitzada, quan no decreixen com al Brasil, caient d’una mica més de 1.000 a 529 en l’última dècada.
Informació d’interès
