Crònica de la conferència «La ciència i la innovació a Espanya: de la transició a la crisi», a càrrec de José Molero, catedràtic d’Economia Aplicada a la Universidad Complutense de Madrid
A. Mauricio i R. Permuy (ACCC). «Amb només 1.000 milions d’euros, una quantitat mínima si la comparem amb els rescats públics al sector bancari, es poden resoldre a curt termini els problemes de la recerca científica a l’estat espanyol», va sentenciar José Molero, catedràtic d’Economia Aplicada a la Universidad Complutense de Madrid (UCM), qui el passat 13 de desembre va impartir a la sala Josep Maria de Sagarra de l’Ateneu Barcelonès la segona conferència del cicle «La ciència en temps de recessió», coorganitzat per l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC).
Reportatge en vídeo de l’acte
La cita, presentada pel periodista científic Michele Catanzaro, va estar dedicada en aquesta ocasió a l’evolució de la ciència i la innovació entre la transició i l’arribada de la crisi. No obstant això, l’anàlisi de Molero va començar a la postguerra, tot destacant que el grau de recerca a l’Estat va arribar a un nivell mínim que s’estendria fins a la dècada de 1950, fruit tant de l’exili de bona part de la comunitat científica com del sistema autàrquic imposat per la dictadura, el que va suposar un punt d’inflexió per al creixement posterior.
A partir d’aquest instant d’escàs desenvolupament del coneixement es va produir una reconstrucció tant de centres de recerca com d’universitats, donant peu a un creixement exponencial d’un capital humà fins llavors d’escàs desenvolupament en l’àmbit del coneixement. «I ara ve això , quan encara no havíem arribat a primera classe», indica Molero, que va estar a càrrec de l’Informe dels pressupostos d’R+D+i, elaborat per la Confederación de Sociedades Científicas de España (COSCE), que agrupa bona part dels investigadors de l’Estat.
Vídeo sencer de la conferència
Retallades pressupostàries
Com es fa patent en l’informe, va apuntar el ponent, en els últims tres anys -el 2009 simplement no va augmentar el pressupost per a la recerca- la reducció dràstica dels recursos dedicats a aquest sector mina les estructures encarregades de vetllar per la qualitat de la recerca, a més de comportar, entre altres, «grans conseqüències industrials», va explicar Molero. El catedràtic madrileny va comentar que, malgrat tot el que s’ha invertit, la distorsió en la balança de pagaments tecnològics és negativa per a Espanya fins en un 30%, i l’estat espanyol ocupa el desè lloc per la cua en l’Innovation Scoreboard de la Unió Europea, índex que mesura el grau d’innovació dels territoris que en formen part.
En xifres, això es tradueix en un 10% menys d’inversió el 2010, un 7% menys el 2011 i un 25% menys el 2012. També es preveu una nova retallada de gairebé un 8% per als pressupostos del 2013, el que suposa passar de més de 9.000 milions el 2009 a uns 5.500 milions l’any vinent -s’espera una retallada de 340 milions per a 2013-, poc més que el 2004, apunta l’economista. Molero també va advertir que les Comunitats Autònomes també han reduït la seva aportació, passant de 282 milions a 77 milions d’euros en quatre anys.
Entre els capítols de reduccions pressupostàries, adverteix Molero, hi ha una excepció en què sí que augmenta la despesa: la recerca en caràcter civil amb crèdits, gestionats per mitjà dels bancs, i que permet un artifici comptable al govern pel fet que part d’aquestes partides es queden sense executar perquè la demanda de crèdits és mínima, i si aquests no es demanen no comptabilitza com a deute per l’estat. És per això pel que l’economista va voler recalcar que el que calen no són crèdits, sinó subvencions.
Així mateix, Molero va ressaltar la gran dificultat de comprensió dels Pressupostos Generals de l’Estat, que va qualificar de ficticis i economicistes, amb l’objectiu de retallar com a criteri i sense cap pla estratègic. El ponent va considerar catastròfic el sistema governamental per redactar els pressupostos , motivat per la «ignorància i desídia, ni tan sols mala voluntat» de la classe dirigent.
Els passos de la ciència
El catedràtic madrileny, que a més és director del grup de recerca en Economia i Política de la Innovació de la UCM, va explicar les claus per a l’evolució de la tasca investigadora a Espanya a partir de la dècada de 1950, en paral·lel a l’obertura a l’exterior de la dictadura, amb la signatura del Concordat amb el Vaticà (1950), l’establiment de les bases nord-americanes (1953) i la liberalització de la inversió estrangera (1959). Aquest últim punt és el que Molero estableix com a primer pas per a l’arribada de la tecnologia, a la qual després es va accedir per mitjà de la compra de patents, arribant-se a promulgar lleis per reduir els costos d’importació d’elements tecnològics.
Un cop superada la Transició, el moment clau per al sector va ser l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea -que després desembocaria en l’actual Unió Europea- el 1986 i l’accés als programes Marc, al qual seguirien els primers programes nacionals. Molero va lamentar-se del fet que, amb tot el desenvolupament assolit, la conjuntura actual demostri la manca de consolidació d’activitats econòmiques amb major component tecnològic, com ho són la farmàcia, la indústria aeroespacial o l’electrònica, sectors que considera imprescindibles per crear més valor afegit a l’economia i, per tant, més riquesa.
De la mateixa manera, el catedràtic madrileny va destacar que, sent la situació actual millorable, no es pot obviar que el percentatge pressupostari assignat a R+D+i va passar del 0,5% del PIB el 1986 a l’1,3% actual, quan l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) situa en l’1% el percentatge mínim acceptable. Molero va recomanar, però, fer més efectiva la transferència de la recerca cap a tecnologia que pugui ser utilitzada per les empreses i que tingui impacte real en el sector productiu, un dels considerats com a dèficits actuals de la ciència en l’espai europeu i que amb els nous pressupostos que discuteix la UE podrien seguir minvant el treball dels investigadors.
