Article de Gemma Altell, psicòloga especialista en gènere
La intenció de connectar amb el públic femení adolescent ha portat als creadors (perquè segurament són homes) d’aquesta campanya a desenvolupar un vídeo ple d’estereotips que, molt probablement, no aconsegueix arribar a les noies que estiguin contemplant com a opció desenvolupar una carrera científica.
Web de la campanya de la Comissió Europea “Science, it’s a girl thing“
Podríem entrar en la qüestió de si “el fi justifica els mitjans”. Si l’objectiu d’aquest vídeo és generar polèmica i provocar debat sobre la qüestió de les vocacions científiques entre les dones, segurament l’objectiu s’ha aconseguit malgrat els mitjans són qüestionables. Malauradament si l’objectiu era realment promoure/estimular la dedicació a la ciència entre les adolescents, aquests mitjans no han estat útils per aquest fi. Simplement perquè aquest vídeo no parla d’això.
El vídeo no està situat en un context científic. L’única persona durant l’emissió que està realitzant alguna acció relacionada amb la ciència és un científic (home) que mira pel microscopi i es “captivat” per les dones suposadament científiques que desfilen per una quasi “passarel·la de moda”. La vocació/interès científic no té res a veure amb el el maquillatge, els talons i les minifaldilles.
Els continguts se centren en una anàlisi molt plana del que és una dona i, especialment, una dona jove. En l’imaginari dels creadors de la campanya (malauradament majoritari encara a la nostra societat) els interessos de les dones estan centrats en qüestions estètiques, d’imatge, en aconseguir l’atracció del sexe oposat i poc més. Degrada la imatge de la dona. Per una altra banda, els homes apareixen com “caçadors” de femelles “adequades” per cobrir els seus instints més bàsics. Tots i totes quedem malament aquí però, en cap cas es parla de ciència, de la curiositat científica, de la rellevància social de troballes que poden canviar el món, de la passió per la recerca.
Pel que fa a la manca de vocacions científiques femenines, hem de anar més enllà i preguntar-nos què transmetem al llarg de l’educació i socialització de gènere de nens i nenes que aconsegueix que, progressivament, a mida que les nenes ens fem grans, el món de les alternatives professionals se’ns va fent petit en el nostre imaginari. Hi ha opcions professionals que van semblant muntanyes massa altes d’escalar per nosaltres les dones.
Molt subtilment, en l’educació de les nenes/dones, el valor de l’esforç i el sacrifici sol estar dirigit als altres però no a nosaltres mateixes: ens esforcem i sacrifiquem per pares, fills/es, germans, amics, col·legues,…. L’autoestima de les dones no es construeix a partir de la llibertat per triar sinó de la valoració que faran els/les altres de nosaltres. És per això que sempre, en les professions de cura, les dones són molt més prevalents. En el cas dels homes (com a col·lectiu) està legitimat l’esforç pels projectes i interessos propis. La mirada que presenta aquest vídeo sobre les dones ho corrobora. Els personatges femenins no posen el seu esforç professional en la ciència sinó en els científics (homes). La carrera científica és prou sacrificada com perquè qui s’hi dediqui se senti lliure per decidir que aquell és el seu projecte. Sense limitacions.
Així doncs, què hauríem de canviar en l’educació perquè les noies s’interessessin més per la ciència? Aquesta és la veritable qüestió; que no calguin campanyes d’aquest tipus.
Per altra banda també cal preguntar-nos perquè aquesta imatge masclista del món ens té tan atrapats i atrapades que segueix estant tan present a les nostres societats i moltes dones segueixen sentint-se reconegudes, majoritàriament, en base als aspectes que presenta el vídeo.
Això ens porta a una altra qüestió rellevant que és el revers de la mateixa moneda: aquest vídeo- malgrat sigui des d’un plantejament erroni- el que pretén és trencar amb un estereotip associat a les dones científiques (intel·ligents, sèries, poc atractives, poc divertides, etc…), en definitiva l’oposat. En molts casos les pròpies dones ens hem rendit a la dicotomia maniquea de la societat patriarcal: “les rosses són ximples i les dones intel·ligents són lletges”. Es poden portar talons en un laboratori i no ser frívola? Es pot cuidar l’aspecte i ser una dona intel·ligent que dirigeix una línia de recerca? Segur que sí. Segur que ja n’hi ha moltes. Com n’hi haurà d’homes.
Segurament també moltes dones (i per descomptat els homes) tindran prejudicis sobre aquesta qüestió. Aquest estereotip sobre les dones científiques també ajuda a les vocacions femenines, en concret, i al desenvolupament de la igualtat entre sexes, en general… No penalitzem tampoc una dona pel seu aspecte; i menys nosaltres mateixes, no contribuïm a alimentar falses i interessades dicotomies. Als homes no se’ls sol jutjar pel seu aspecte. És una assignatura que tenim pendent: trobar un model propi, que no ens vingui imposat per segles d’història androcèntrica. La raó gairebé sempre està en l’equilibri per les dones i pels homes també. Caldria reinventar-nos, homes i dones, però sense partir del models d’oposats que ja coneixem.
Trencant una llança en favor de la campanya (que no del vídeo) em sembla destacable -en positiu- un apartat del web on algunes dones joves científiques fan una narració de la seva vida i la seva experiència com a científiques. Això és real. Aquestes dones no es disfressen de models per anar a treballar però tampoc passen les 24 hores del dia amb una bata blanca. Tenen els seus propis projectes i, segurament, comparteixen també els projectes de les persones que tenen a prop. A dia d’avui són/sou unes poques heroïnes per haver triat un camí sacrificat que no és prou reconegut socialment i encara menys per les dones. Tal com es deia fa un temps en un congrés sobre igualtat: la ciència no es pot permetre desaprofitar el 50 % del talent en un moment com el que estem vivint. És un repte.
