Crònica de l’Euroscience Open Forum (ESOF) celebrat a Dublín del passat 11 al 15 de juliol
Michele Catanzaro (ACCC). Gairebé una dècada després de la primera edició, a l’Euro Science Open Forum (ESOF) encara li falta un objectiu clar. Els ponents i els temes de l’edició que es va celebrar el juliol a Dublín eren d’alta qualitat. Però l’esdeveniment no ha trobat encara el seu públic.
He tingut el privilegi de participar a ESOF 2012 gràcies a una beca per a freelancers membres d’associacions de periodistes científics (com l’ACCC o l’AECC), oferta per la Irish Science and Technology Journalist Association (ISTJA). Els becats vam rebre un tracte esplèndid, l’organització de la conferència en general va ser perfecta i la seva seu molt maca: un cilindre de cristall davant el riu Liffey i els seus «docks».
Vaig tornar d’ESOF 2012 amb una bona col·lecció de targetes de visita de científics, polítics i periodistes: va ser un excel·lent esdeveniment de networking, amb oportunitats per conèixer gent nova interessant i veure vells companys. A la trobada, també hi va haver una assemblea de la World Federation of Science Journalists (WFSJ): s’hi van aprovar uns nous estatuts que defineixen l’entitat com a una charity, cosa que li permet assegurar i incrementar el finançament de l’Asessium Foundation, l’entitat que dóna els diners per al funcionament diari de la federació. També, a partir d’ara, hi haurà una directora executiva dedicada a temps complet a la WFSJ, Danielle Vinette.
No van faltar els esdeveniments destacats. El directiu del CERN Rolf-Dieter Heuer va parlar del recent descobriment del bosó de Higgs (o d’una partícula que se li assembla molt). Craig Venter va pronunciar al Trinity College la xerrada «What is life in 2012?», una actualització de la famosa «What is life?», feta per Erwin Schrödinger al mateix lloc el 1943. Brian Greene va dissertar sobre l’estat de la teoria de les cordes i Helga Nowotny sobre la utilitat del coneixement inútil.
Entre els temes d’actualitat, es va parlar de la ciència i la primavera àrab i del dopatge a les olimpíades. També hi va haver un parell de debats sobre comunicació científica, on es van presentar experiències de periodisme de dades i d’investigació: són esdeveniments «terapèutics», dels quals un reporter surt amb ganes de menjar-se el món.
No obstant, vaig tenir la sensació que el fil musical de l’esdeveniment era la famosa cançó del grup irlandès U2: «and I still haven’t found what I’m looking for». En un parell d’ocasions, els ponents van admetre càndidament que no tenien ni idea de quin públic tenien al davant. En una altra, em vaig trobar en una xerrada on un professor explicava què és el mètode científic: no havia viatjat fins a Dublín perquè m’expliquessin això, després d’un doctorat i 10 anys de reporterisme científic.
En general, la força de molts dels temes i dels ponents va ser aiguada per una falta d’objectius clars: xerrades massa divulgatives, sense destacar els conflictes, sense entrar en temes delicats… Sospito que la raó principal d’això és que ESOF no té clar els seus públics. És massa car per al públic general. Massa orientat a la divulgació per als científics. És massa genèric per als responsables de la política i la gestió de la ciència. I massa allunyat dels temes conflictius per als periodistes.
No sóc qui pugui donar consells als organitzadors. Estic segur que han fet un treball excel·lent: crec que no és una qüestió d’esforç, sinó d’enfocament dels objectius. No obstant, m’atreveixo a donar un parell de consells.
L’esdeveniment podria ser un fòrum ideal per un debat franc i obert sobre la política científica a Europa i als països que l’integren. Però, perquè això funcioni, cal que els ponents hagin d’encarar-se amb una varietat de posicions crítiques i punts de vista diferents.
La xerrada de la comissària d’investigació Máire Geoghegan-Quinn va consistir essencialment en repetir que la ciència és important per a Europa, sense més detalls. El responsable d’exploració robòtica de l’ESA, l’espanyol Álvaro Giménez Cañete, es va limitar a fer una llista d’èxits passats i futurs de l’ESA, sense entrar en les dures retallades que amb tota probabilitat li esperen a l’entitat a la reunió dels ministres de 2013. L’únic esdeveniment amb una diversitat d’opinions clara va ser un interessant debat sobre l’accés obert a les publicacions científiques.
Una altra idea seria triar atentament aquells temes científics sobre els quals hi hagi un debat viu dins del món de la ciència i entre els científics i altres actors socials. Això es va fer, en part, en les tres sessions de Hot Science que van parlar, entre d’altres temes, del fracking i de la seguretat de les nanotecnologies. La primera va fer tot exhaurit i molts ens vam haver de quedar a fora: aquests debats són interessants per als científics, els polítics, els periodistes i la societat en general.
Les meves observacions pretenen ser una crítica constructiva. Encara que a ESOF li falta enfocament, crec que és un esdeveniment necessari. Avui més que mai són necessaris els moments que creuen les fronteres de les disciplines i dels països i generen opinions i debats informats. Crec que a ESOF no li falta gaire per ser un d’aquests moments, si es mou en la direcció correcta.
