Nous reptes per a la divulgació

Article escrit per Cristina Ribas, presidenta de l’ACCC, publicat el 9 de desembre de 2011 a La Vanguardia

Catalunya té una llarga tradició en divulgació. La Vanguardia sense anar més lluny, va publicar un reeixit conjunt de suplements, de mitjans dels 80 a mitjans dels 90. La ràdio i la televisió van agafar el relleu mediàtic en crear espais especialitzats, i sempre hem disposat de museus i centres dedicats a la difusió de la ciència. Tots han fet possible que la societat valori tota la cultura científica alhora que s’han format perfils professionals específics. L’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) agrupa 200 d’aquests professionals, periodistes, científics o divulgadors.

En l’última dècada, la comunicació de la ciència ha anat canviant per la revolució digital i els seus efectes en l’ecosistema mediàtic juntament amb les successives crisis del mercat laboral. Si la majoria de les persones que van crear l’ACCC el 1990 eren periodistes que treballaven als mitjans de comunicació o científics interessats per la divulgació, a qui després es van afegir comunicadors professionals contractats pels centres d’investigació, avui són més les persones que es dediquen per compte propi a divulgar la ciència. Treballen regularment o esporàdicament per a mitjans o institucions, o simplement ho fan per interès personal. Ara hi ha més divulgació que mai ja que els canals s’han ampliat i les tecnologies que ho fa possible són accessibles i barates.

 

La formació ha de conduir al domini de l’ús de les eines disponibles com a creadors i creadores i no només com a consumidors i consumidores. Un altre aspecte és que ara és més important la xarxa a la qual pertanys que no pas la institució per a la qual treballes. Per als governs és exigible que creïn les condicions adequades per a que les iniciatives que es produeixen es desenvolupin i creixin, abandonant costosos projectes estrella d’altres èpoques. Això no signfica que calgui prescindir dels pressupostos en comunicació de la ciència. Més aviat al contrari: avui la comunicació és part inseparable de la investigació, com la investigació ho és de la societat i de les seves prioritats. Els comunicadors i les comunicadores poden i han de construir la ciència més innovadora que es fa avui dia, des de projectes com FuturICT a Europa o el moviment global Open Data. Estarem a l’alçada?

 

Cristina RibasPresidenta de l’Associació Catalana de Comunicació Científicawww.cristinaribas.net

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *