Jordi Bruno, expert en la gestió de residus radioactius, va explicar com va viure en primera persona l’accident de Txernòbil i va analitzar les seves diferències amb el de Fukushima
Rubén Permuy (ACCC). «No calculem tot el que hauríem de calcular», va incidir Jordi Bruno, director de la càtedra Enresa (Empresa Nacional de Residus Radioactius)-Amphos de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), quan va tractar d’analitzar els perquès que van produir els accidents nuclears de Txernòbil i de Fukushima. Quan s’ha complert un quart de segle des que un 26 de abril de 1986 l’accident a la central nuclear ucraïnesa sembrés la por a nivell mundial, les flames del pànic radioactiu han tornat a revifar amb els esdeveniments succeïts a la planta japonesa. Però què hi ha de cert en tot allò que s’ha arribat a especular en aquests dos accidents? Està justificada la por a l’energia nuclear ressorgida després Fukushima? Aquestes són algunes de les qüestions sobre les que en la passada sessió del Calaix de la Ciència es va voler reflexionar en un tema de candent actualitat que preocupa en gran mesura a la societat. La sessió, celebrada precisament el 26 d’abril, sota el títol 25 anys de crisi nuclear: de Txernòbil a Fukushima, coorganitzada per l’Associació Catalana de Comunicació Científica i per l’Observatori de la Comunicació Científica de la Universitat Pompeu Fabra, va ser moderada per Vladimir de Semir, director de l’OCC-UPF.
Jordi Bruno, ponent de la sessió, va posar en antecedents als presents, que es van mostrar molt participatius en la jornada celebrada a l’auditori del Campus de la Comunicació de la UPF. Bruno potser sap millor que molts que especulen amb el morbo d’aquests esdeveniments quines sensacions es desperten quan ets un expert en matèria nuclear i vius gairebé a les teves pròpies carns un accident com el de Txernòbil. En aquella primavera del 86, Bruno estava realitzant la seva tesi doctoral en Química Inorgànica al Royal Institute of Technology d’Estocolm i treballava en el sector nuclear a Suècia quan els indicadors de radiació de Forsmarck, una central nuclear del país, van detectar nivells fins ara mai vistos en un dels seus treballadors. «Ens van cridar per dir-nos que hi havia un problema a Forsmarck perquè un treballador en el control d’entrada havia donat positiu», va recordar Bruno. «La primera opció va ser pensar que teníem un problema en un dels dos reactors de Forsmarck, però de seguida van començar a saltar les alarmes a la resta de centres de tota Suècia», va afegir. «Llavors el nostre cap va telefonar per preguntar: “Hi ha ruteni?” i ens va aclarir “als russos se’ls ha anat un reactor a fer punyetes”». Aquest element químic va ser clau per determinar el lloc del qual procedia la fuita radioactiva. Així va explicar Jordi Bruno com va viure en primera persona un accident que les llavors receloses autoritats soviètiques van amagar durant dies a la resta del món, incloent a la seva pròpia població. Aquí rau per al professor de la UPC la principal diferència entre la crisi de fa 25 anys i el que va passar a Fukushima.
«Fukushima és el resultat de dos esdeveniments catastròfics naturals [el terratrèmol i posterior tsunami] d’una magnitud impressionant», ha apuntat Jordi Bruno com a gran tret diferenciador entre la crisi japonesa i la ucraïnesa. Per l’expert, punt clau de la qüestió en el cas nipó va estar en els petits errors: «a ubicació dels sistemes auxiliars dels generadors que han de funcionar quan no arriba el corrent, imprescindible per refrigerar el reactor, va ser decisiva ja que també es van veure afectats pel tsunami i no van funcionar», va indicar.
Jordi Bruno (de peu a l’esquerra) i Vladimir de Semir (assegut a la dreta) van conduir la sessió
Analitzats els accidents, el punt de mira s’atura en els efectes que una fuita radioactiva pot tenir sobre la població. Aquí podem observar un ball de xifres pel qual discorren molts especuladors. Vladimir de Semir va apuntar que el nombre de morts per la radiació de Txernòbil oscil·la des dels 4.000, en xifres oficials, fins al milió de persones segons les fonts consultades. No obstant això, el que sí és segur és que encara no sabem amb certesa quantificar quins són els efectes d’aquest tipus d’accidents nuclears en la població. Per al moderador de la jornada, «en petites grans dosis els efectes són molt desconeguts. A cada ésser humà li pot afectar d’una manera diferent. Passa, en certa mesura, el mateix que amb el consum de tabac».
Entre la informació complexa, no sempre ben explicada, la desinformació, els dubtes, els pronuclears i els antinuclears, caldrà reconduir aquest pànic d’alguna manera per poder seguir per un camí o per un altre en un sector estratègic per a molts països del món desenvolupat. Com incidir de Semir, «hem de reflexionar sobre la nostra manera de viure, ja que afecta directament a la nostra necessitat d’energia».
